REFLEXIONS AL VOLTANT DE LES DONES NARRADORES
He rellegit amb veritable golafreria un llibret (dic llibret perquè té just 60 pàgines) que aplega dues conferències de Mary Beard, la reconeguda acadèmica britànica especialista en estudis clàssics i defensora dels drets de les dones. Dictades entre els anys 2014 i 2017, van ser publicades en català l’any 2017 per Arcàdia sota el títol genèric de “La veu i el poder de les dones” en traducció d’Anna Llisterri.
L’ODISSEA
Al text de la primera conferència “La veu pública de les dones”, Beard pren l’Odissea com a punt de partida. Situem-nos: Penèlope demana al bard que triï cants més alegres per entretenir els pretendents que ocupen casa seva. Llavors la renya el seu fill Telèmac:
“Torna, com sigui, a la cambra , i ocupa’t allí de la teva
feina, el teler i el fus, i mana a les dones les tasques
a basquejar-se; i això de parlar serà cosa dels homes,
de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa”[1].
M’adono que, tot i ser lectora reincident de l’Odissea, fins a llegir la Mary Beard no m’havia aturat a pensar quanta arrogància gasta aquell marrec, fill d’Odisseu i de Penèlope. És insultant, sí!. Com a bon mascle, s’atorga el poder de la casa, tot negant a sa mare el dret a parlar en públic. Esclar que és sabut que a l’antiga Grècia i Roma les dones quedaven excloses de l’esfera pública. Sí, sí…Però aquesta expulsió, denuncia la conferenciant (i en tenim prou proves), continua vigent a les nostres societats.
L’AFGANISTAN, ARA
Sense anar més lluny, el règim talibà de l’Afganistan, amb la procaç política d’empetitir els drets humans (especialment els de les dones). L’escriptora Rabbia Balkhi avisa “Les veus de les dones són part vital del teixit cultural de l’Afganistan i silenciar-les significa condemnar la societat a una narrativa unidimensional.
Nosaltres, les dones narradores, triem de donar veu (sorda -escrivint- o sonora -explicant) a les històries (pròpies o d’altri). Tenim un públic que ens escolta (sordament -mitjançant la lectura, o sonorament, -mitjançant la recepció de la nostra veu). Cap de les narradores que jo conec (dins de l’àmbit de la narració oral pròxim) hem estat censurades a l’hora de fer arribar als oients els nostres relats a través del so, del to i tot el que l’acompanya, el cos, la mirada, el moviment i la intenció.
Però, ¿som conscients del privilegi que tenim i, per damunt de tot, com l’hem d’exercir a l’hora d’acostar als oients els relats que els donem a conèixer? Perquè les nostres veus no només han estat i són una eina per transmetre històries, sinó també una forma de defensar el nostre espai i la nostra presència en la societat, d’explicar i explicar-nos a través de les nostres sensibilitats.
LES MIL I UNA NITS
El cert és que les narradores d’ara ens sabem emparades per altres narradores presents a la literatura des de ben antic. ¿Qui sinó porta la veu cantant als contes de les mil i una nits? És Xahrazad, la incombustible explicadora dels mil·lenaris relats més coneguts i versionats tant a Orient com a Occident. Servint-se del poder de la paraula aquella dona va ser capaç d’anar posposant i finalment allunyar la condemna de mort que el seu marit, el rei Xahriar, havia dictat contra ella i que havia occit totes les seves predecessores. Xahrazad, se’ns presenta com una dona intel·ligent, cultivada, bona lectora i amant de la música. Ningú no parla de la seva bellesa física, però les qualitats que l’adornen ens la fa imaginar prou bonica. Sigui així o no, constitueixen un compendi de virtuts de què ha de disposar tota persona que es dediqui a les arts de la narració. Tant si és dona com home.
FILOMELA
Als antípodes de les mil i una nits, si bé en temps tan remots com aquells, les mitologies s’encarregaren de fer-nos saber que no tot són flors i violes per a les dones que volen obrir la boca per explicar-se. Aquests relats que han alimentat generacions i generacions a través de la paraula llegida o escoltada ens arriben plens de casos “exemplificadors”. Apropem-nos a Les Metamorfosis d’Ovidi, el poema en hexàmetres que volia ser un compendi de la mitologia grega i itàlica i també algunes llegendes orientals[2]. Prenem el cas on s’explica (poèticament, això sí!) el terrible càstig infligit per Tereu a la seva cunyada Filomela. Per satisfer el seu incommensurable desig sexual, el mascle la va violar i després, per impedir que pogués explicar el terrible succeït, li va tallar la llengua. Tanmateix, tot haver-li robat la veu, Filomela va trobar la manera d’explicar-se: amb els fils de la trama i els de l’ordit d’una peça de roba va brodar la seva història. La receptora de l’obra, la seva germana Procne, esposa de Tereu el violador, va saber desxifrar el terrible missatge. Si hagués caigut en altres mans, el fet hauria caigut en l’oblit. Cal tenir sensibilitat per poder llegir!
LA CIUTAT DE LES DAMES
Cristina de Pizán (1364-1430 aproximadament) és una de les primeres escriptores professionals de la història europea (es va guanyar la vida com a escriptora, un fet extraordinari per a una dona de la seva època) i figura fonamental del pensament feminista avant la lettre. Nascuda a Venècia però establerta a França des dels 4 anys per motius de la feina del seu pare, va escriure la seva obra cabdal La ciutat de les dames com a rèplicaals textos misògins molt populars a l’època, especialment Le Roman de la Rose, que retrataven les dones com a éssers febles, volubles o pecadores.Per combatre els prejudicis masculins, Cristina construeix una ciutat simbòlica on només hi tenen cabuda les dones virtuoses, sàvies i valentes amb l’objectiu de reivindicar el seu valor.
EL PENTAMERÓ
Fem parada i fonda a Lo cunto de li cunti oro lo trattenemiento de peccerille (El conte dels contes o l’entreteniment dels pagesos) una col·lecció de 50 contes en llengua napolitana escrits per Giambattista Basile publicats entre 1634 i 1636 a Nàpols. L’obra, també coneguda com a Pentamerone (Cinc dies) i Il racconto dei racconti (El conte dels contes), s’inspira en el Decameró de Giovanni Boccaccio, publicat anteriorment, entre el 1351 i el 1353. El conte dels contes comença amb el fet que el rei Tadeo necessita els serveis de narradors per entretenir el desig d’escoltar contes de la seva dona embarassada que l’amenaça d’avortar i deixar-lo sense descendència si no s’acompleix el seu anhel . Cap mascle voldria trobar-se en aquestes circumstància: qui, doncs, sense hereu rebria la corona i engrandiria el patrimoni? Mogut per aquesta necessitat peremptòria (ho hauria fet en altres circumstàncies?) tria les 10 millors narradores del seu regne: Zeza la coixa, Cecca la manca, Meneca barbuda, Tolla el nariguda, Popa la geperuda, Antonella la lenta, Ciulla la bandarra, Paola la guenya, Cimmetella la tinyosa i Iacova la perdulària. Cap referència a la bellesa, a la intel·ligència, a les dots de bones lectores, a l’amor per la música de les 10 seleccionades que suposadament engalanaven la nostra Xahrazad . El valorles des 10 dones rau en el poder de la paraula, que neix evidentment de l’experiència adquirida exercitant l’oïda, la memòria, la veu. Condicions sine qua non per entrar amb peu ferm en terres d’oralitat.
HENRY JAMES
Però no deixem el fil de la seva primera conferència. Paràgrafs després[3], Beard recorda que hi ha exemples d’escriptors que intenten apartar les dones del discurs públic a l’estil de Telèmac. I, en aquest sentit, cita un fragment de la proclama que l’escriptor i crític literari Henry James (1843-1916) va llançar contra els efectes contaminants de les veus de les dones. Segons ell, sota la influència de les dones nord-americanes, el llenguatge corria el risc de convertir-se en un poti-poti o batibull general, un so bavejant i sense llengua, un grunyit o un gemec, que sonaria com el mugit de la vaca , els brams de l’ase, o el lladruc dels gossos. Unes paraules que, a parer de Beard, haurien pogut sortir fàcilment de la ploma d’un romà del segle IIdC.
Esclar que cap de les narradores de viva veu tenen intenció de participar en el que s’anomena el discurs públic. I si fos així, què passaria?
EPÍLEG A TALL DE REFLEXIONS
Les dones que ens dediquem a la narració fent servir les nostres veus podem/volem contribuir a transformar l’imaginari col·lectiu i a obrir camí per a les generacions futures? A través del nostre prisma? Del nostre punt de vista de dones?
Quantes Penèlopes d’ara són/som capaces de replicar als nostres propis Telèmacs?
Aquest seguit de preguntes potser les podríem reflexionar conjuntament?
L’escriptora afganesa Homeira Qaderi diu “Escriure no només és un art, és un deure”
Nosaltres podríem dir “Explicar no només és un art, és un deure”?
Roser Ros Barcelona setembre
[1] Segons traducció de Carles Riba p. 44 edicions de La Magrana 1993
[2] Segons assegura Jordí Parramon a la presentació de la seva traducció de Les Metamorfosis p.9 de l’edició de Quaderns Crema del 1996
[3] Págines 20 i 21 del llibre citat