Vacances en companyia
En acostar-se el període vacacional estiuenc se’m va acudir que R. podria ser un bon company per compartir gustos i afeccions estivals.
Potser li agradaria passar una setmana a C., un llogarret idíl·lic situat en una vall arbrada i acollidora?
R. no el coneixia i va acollir de grat la proposta. Jo tampoc hi havia estat mai, i vaig documentar-me a fons. Volia convertir aquella estada, intensa per bé que curta, en una ocasió de descobertes interessants.
-I si lloguéssim un apartament? Això ens permetria visitar còmodament ment la zona!
A R no li va desagradar el meu suggeriment.
L’estança, força reduïda, disposava de dos dormitoris, cuina/menjador i una cambra de bany. Per a sorpresa nostra, es va encarregar de donar-nos la benvinguda un insecte volador de la família dels dípters, una mosca vironera d’allò més blava. No ens hi vam amoïnar gaire. En ple mes d’agost abunden les mosques, siguin blaves o balbes (no m’interpreteu malament…). Però aquell exemplar no es mostrava gens disposat a emprendre el vol i marxar.
Una mosca no és sinó una de les molèsties inherents al temps estiuenc. Tanmateix, R. i jo estàvem decidits a desempallegar-nos-en de manera ràpida i ho vam fer sense miraments. La persecució va durar força estona. Però un cop foragitada, tot i admetre que el nostre triomf podia ser efímer (el dípter podia reaparèixer en qualsevol moment), ens sentíem eufòrics. Què carat! Res ens impedia fer un brindis per la nostra petita victòria (per bé que efímera).
-Salut! – vaig proclamar moments abans d’empassar-me un glop de líquid.
-Salut! – va reblar R. mentre imitava el meu gest.
Després de la libació, cadascú es va retirar a la seva cambra. Estàvem cansats del viatge.
De bon matí vaig anar a la cuina/menjador a buscar un got d’aigua. Encara duia la son enganxada a les parpelles, però les meves orelles van captar una fressa que em va deixondir del tot. Dirigir la mirada en direcció al so em va permetre, a primer cop d’ull, reconèixer la mosca vironera del dia anterior! Sembla estrany, oi? Però no ho és gens, si has perseguit el mateix dípter força estona. A més, la cadència del moviment d’aquell caparró, els ullets força separats de femella no enganyaven: era ella, la meva mosca. Millor dit, la nostra mosca.
La mosca havia aterrat (això sí, pacíficament) sobre el formatge; que per mor de la pudor que desprenia havíem deixat damunt la taula. L’aire de bonhomia de l’insecte em va generar un sentiment de tendresa.
Una mosca i una humana podrien arribar a sentir empatia? em vaig preguntar.
-Ssss – semblava assentir la interpel·lada bo i instal·lada damunt la massa de llet fermentada i coagulada.
Tanmateix, no volia deixar-me enganyar per aquell insecte. Malgrat la seva actitud amigable, no era sinó un subjecte infecte dotat de sis potes amb capacitat de corrompre (encara més) el formatge! Oi més, potser havia aprofitat la tranquil·litat de la nit per dipositar-hi unes quantes larves?
-Ai, uix! És ella! L’hem de fer fora! És ella! – vaig cridar esverada.
Advertit per la cridòria, R. va treure el cap pel llindar de la porta de la seva habitació:
-Ella? Qui?
-La mosca! – vaig respondre.
R. es va limitar a obrir la finestra de bat a bat per fer-la fora. Abans de sortir a tomballons la vironera em va llançar una mirada recriminatòria, com dient-me “per què m’ho fas, això?”.
Potser havia exagerat? M’havia precipitat demanant ajut? Hauria hagut d’actuar amb més delicadesa? em vaig recriminar. Però no li’n vaig dir res a R. En canvi, ell no es va estar de comentar amb un to un xic sorneguer:
-Un altre dia no cal armar un escàndol per tan poca cosa. Només és una mosca.
Aquell comentari em va semblar completament fora de lloc.
Tant R. com jo ens vam esforçar per oblidar l’incident. Estàvem de vacances i cap mosca (fos balba o vironera) no espatllaria la necessària cordialitat que hauria de presidir els nostres (pocs) dies de descans laboral. A més, ens esperaven munts de propostes temptadores, piles d’indrets per descobrir!
Després d’un parell de dies fent batudes per aquells topalls, vaig plantejar a R. la possibilitat de descobrir altres indrets.
-I si anéssim a M.? – vaig insinuar-li.
-Vols dir?
-Per què no? És un lloc ple d’interès – vaig insistir.
-M’he documentat: M. és un indret especialment bonic i digne de ser visitat.
-No estem obligats a anar a tots els indrets bonics i dignes de ser visitats – va botzinar a tall de resposta -. A més, anar a M. significaria deixar la vall i l’apartament.
-Però, això, què hi fa? Aquest canvi paga la pena – vaig insistir jo per convèncer R. de les bondats del meu pla. I a fe que ho vaig aconseguir!
Era evident que l’incident de la mosca havia afectat les nostres relacions. Havia decebut a R.? , em demanava jo. M’havia precipitat proposant-li de compartir les mini-vacances d’estiu? Amb tantes recriminacions tan sols aconseguia detectar un mutu i creixent allunyament entre nosaltres.
Però jo, tossudament, no volia renunciar al meu propòsit.
Així doncs, vàrem deixar l’apartament de C. i posarem rumb a M.
Durant el viatge, R. visiblement irritat, va optar per concentrar-se en el seu rol de conductor.
De la conversa amb R. no n’esperava ben res i em vaig concentrar en captar els renous del viatge. Ben aviat, barrejat amb el rumor del motor del cotxe me’n va arribar un altre: el sss propi d’un insecte volador. En efecte, els meus ulls van corroborar el que l’oïda m’havia avançat: una mosca s’havia introduït dins del nostre cotxe!
El cor em va fer un salt. I si es tractava del mateix exemplar de l’apartament, a C.? En efecte! Ho havia encertat!: era ella, la mosca vironera! No en tenia cap dubte! El mateix caparró, els mateixos ulls de femella, el mateix color blau metàl·lic! Fins i tot vaig reconèixer els delicats filets que li adornaven les ales.
No m’ho podia creure! Volia explicar a R. aquell succés gairebé prodigiós. Però, a ell, la feta no li va fer ni fred ni calor (ja he dit que les nostres relacions passaven per un moment força crític).
-Com pots afirmar això? – em preguntà, escèptic.
I llavors, ho confesso, en veure les sis potes de la mosca a punt d’aterrar sobre la meva mà, la vaig fer fora de bursada. Qui sap quines brutors transportaven aquelles extremitats!
-Deixa-la tranquil·la! Que t’ha fet cap mal?– va dir R., burleta.
I si R. tenia raó? Per quins set sous la feia fora si no m’havia fet res? Sentia un fort trasbals. Si el dípter cercava el meu escalf, qui era jo per rebutjar-lo? La resta del viatge va transcórrer sense incidents: R. conduïa; la vironera sobrevolava per l’interior del vehicle; jo semblava una mosca morta. L’atmosfera allà dins era irrespirable.
Quan ens vam aturar a fer benzina. R., va sortir del cotxe donant un fort cop de porta. A mi, em rosegaven els dubtes, mentre pensava com seria possible refer la relació amb R.
-Tanca la porta, ràpid! Ocupa el seient del conductor!– vaig sentir tot d’una.
Vaig girar el cap per descobrir qui em parlava així.
-Prosseguiu la marxa! – vaig tornar a sentir.
“Prosseguiu?” se’m deia amb to imperatiu. Quants passatgers érem allà dins? Mosca! Abans hi hagués caigut! El dípter i jo! Una mosca vironera i jo! Vet aquí dos subjectes units de manera atzarosa destinats a prosseguir plegats! La vironera instal·lada damunt el volant em mirava esperançada. Fins em va semblar veure-la esbossar un lleu deix de triomf.
Malgrat els dubtes, vaig acabar engegant el motor amb una obediència a prova de robot. Uns metres més enllà ens vam creuar amb R.
-Míte-la la mosqueta morta! – vaig sentir darrere nostre, a tall d’exclamació.
Ho admeto: no vaig fer cap intent de parar ni d’alentir la marxa. En un tres i no res, vaig sortir de dubtes: el futur de R. ja no era responsabilitat meva.
I així vam anar fent camí, el dípter i jo.
En arribar a M. el meu estat d’ànim era d’una gran serenor. No lamentava gens el canvi de companyia suggerit per una veu encara no localitzada. Però, ara, això, què hi feia? Tot apuntava que la mosca i jo faríem una bona estada a M. Ho avalava la immillorable disposició d’ànim de l’insecte vers la meva persona. I jo, jo l’apreciava sincerament.
Òbviament, la mosca i jo no compartiríem gustos i afeccions. És més: vaig prendre mesures higièniques, com ara no deixar mai fora de la nevera ni formatges ni aliments frescos que la vironera pogués convertir en carronya. Si li calia teca l’hauria de cercar a altres bandes. I ella s’hi va avenir. D’aquesta manera ens vàrem acompanyar mútuament. A més, em vaig estalviar les molèsties d’haver de sentir comentaris fora de lloc.
A més, a les mosques, a l’estiu, tant els és treballar en un indret o en un altre. A la meva nova companya la va complaure l’estada a M. Sé de bona tinta que gràcies a la finesa del seu olfacte es va espavilar per accedir a nous productes, millorant de passada la seva dieta alimentària.
De les vacances passades en companyia d’aquell insecte volador de la família dels dípters en guardo, certament, un magnífic record. I espero que els sentiments de la mosca vironera fossin si no idèntics, almenys, semblants als meus.
Quan escric això, el més segur és que ja hagi passat a millor vida. És el que té ser mosca.
