L’ÀVIA, LA NENA, LA GUERRA I EL LLOP
TEATRE LLEGIT
L’escena: un espai despullat per on es mouen els personatges que de vegades es veuen, però de vegades no.
Els personatges:
- La narradora
- L’àvia
- La nena
- El llop
- L’udol
ESCENA 1
L’ÀVIA (sola i dreta enmig de l’escena) -Jo, a la meva neta li he fet un vestit, un vestit de sarja d’allò més senzill (no hi he posat puntes, ni tampoc gafets); quan arribi el fred la protegirà.
Si n’eren tres tambors
que en venen de la guerra
el més petit de tots
porta un ram de rosetes…
L’ÀVIA (recupera la paraula parlada) – Jo sé que a les guerres, les guerres d’abans, dels que hi van anar, pocs en van tornar…Prô ara cuso i canto, prô ara canto i cuso que jo, de les guerres, res no en vull saber.
L’ÀVIA (llançant el vestit a l’altre costat de l’escena) -Té!
LA NENA (no es veu, només se sent) – El fred ja ha arribat, gràcies pel vestit. Àvia, estàs tota sola?
L’ÀVIA – Sola i ben sola m’ha deixat la guerra; d’un sol tret, ¡malhaja! M’ha mort el marit!
LA NENA (encara no es veu) – Jas! m’ha dit ma mare:
LA NENA (estrafent a veu, però encara no es veu diu mig cantussejant aprofitant el text ritmat)
“li duràs, eh nena?
un cistell tot ple
de manduca bona
per omplir-se el pap.
Du-li un
poc de pa,
du-li un
poc de brou,
du-li un
xic de sal;
fes-li
companyia
que la llui-
ta és crua
i el con-
sol migrat.”
ESCENA 2
LA NENA (es veu per primera vegada diu recuperant la seva veu) – Quan surto de casa amb el cistellet pel camí m’escorta un temible udol, mig de tramuntana, mig de llop en zel (si serà de guerra?) que no em deix passar.
L’UDOL (només se sent la seva veu) – Cap on vas, la nena?
LA NENA (aturant la marxa) – A ca l’àvia, vaig!
L’UDOL – Quin camí prendràs?
LA NENA – No t’ho diré pas!
L’UDOL -Confia-me’l, nena…
LA NENA – Per mi no el sabràs…
ESCENA 3
L’UDOL (segueix sense aparèixer i parla per si sol) – No tinc temps per perdre, prendré el camí ras; serà arribar i moldre, res m’entretindrà.
L’UDOL (parla des d’una altra part de l’escena, però no es veu i se sent un soroll de porta) – La porta ajusta prô no tanca pas…
(Se sent soroll de porta que s’obre)
L’UDOL (remugant) – Ja soc dins. Adeu-siau la vella, adeu-siau sigueu!
SE SENT UN PAM!
L’UDOL (parlant sense deixar-se veure però la seva veu se sent des d’un altre angle) – Cobriu-me, llençols, que en ser aquí la nena, meva la faré!
Si n’eren tres tambors
que en venen de la guerra
el més petit de tots
porta un ram de rosetes…
ESCENA 4
(El següent diàleg es produeix entre l’UDOL que no es veu i LA NENA que sí que és present)
L’UDOL -vine, nena, al llit…
LA NENA -fas ferum de tret!
L’UDOL -només vull escalf…
LA NENA -només sento fred…
L’UDOL -atansa’t un poc!
LA NENA -no em toquis ni un pèl
(La NENA s’acosta una mica a l’UDOL que continua sense veure’s)
LA NENA -per què et put l’alè?
L’UDOL -digereixo lent…
LA NENA -a qui t’has endut?
L’UDOL -això a tu, què et fa?
LA NENA -per què em vols a mi?
L’UDOL -m’interessa tot…
(LA NENA fuig de l’UDOL que continua sense veure’s)
LA NENA -tu ja m’has vist prou!
L’UDOL -no t’escaparàs…
LA NENA -no m’encalçaràs, esgarip de guerra, udol de llopàs, no soc el teu xai.
(LA NENA fuig encara més de l’UDOL que continua sense veure’s)
LA NENA -t’has endut la vella,
L’UDOL -no m’ha costat gens
LA NENA -amb mi no podràs, bones cames tinc. De tu fujo jo, com també de la guerra!!!
ESCENA FINAL
LA NARRADORA – La nena s’escapa, s’allunya de les grapes del llop violador. S’abraça a la vida, sent que fort la crida.