Els contes de la Clàudia

A la Clàudia li agrada molt que el seu pare li llegeixi llibres de contes.

El seu pare no s’oblida pas de fer-ho una estoneta cada nit.

I és que la Clàudia és massa petita per llegir lletres i paraules, però s’entén molt bé amb els dibuixos. No només els mira, sinó que decideix què és cada cosa, pensa els noms dels personatges, s’inventa què diuen i quina veu tenen.

Un vespre, el pare de la Clàudia li va dir que li llegiria un llibre de contes de quan els avis eren petits. La Clàudia hi va estar d’acord, però quan va veure que no hi havia dibuixos va comunicar al seu pare que aquell llibre no li agradava gens perquè no tenia ninots i així no hi havia manera de practicar la seva particular manera de llegir!

Aquella nit, el pare no va llegir cap llibre. No hi va haver conte per a la Clàudia.

Però com que la nena no estava disposada a quedar-se sense les lectures nocturnes, va fer un tracte amb el seu pare: cada vegada que ell n’hi llegiria un  del temps dels avis, ella, la Clàudia, miraria un dels seus llibres amb dibuixos.

Ara, la Clàudia sap uns contes que cap altra persona no coneix. I és que ella mateixa se’ls fa a mida, entre el que el pare li explica, el que ella escolta i el que en treu de mirar tants dibuixos.