Dins el gran bosc de les rondalles
De rondalles n’hi ha més que un foc no en cremaria.
Aquestes narracions, bones d’explicar tant com d’escoltar, formen un gran bosc per on s’hi pot passejar (cosa ben agradable de fer) o perdre-s’hi (cosa que no ho és tant).
Per practicar el senderisme per aquest bosc tan particular ens calen uns coneixements imprescindibles:
- aprendre a reconèixer el paisatge i la vegetació propis de la literatura de tradició oral;
- distingir les diferents soques on neixen els cicles rondallístics;
- apreciar les branques d’on pengen les rondalles
- arraulir-se sota l’ombra de les seves fulles que és com dir deixar-se agombolar pels renous de les veus dels narradors de viva veu o de ploma i deixar-se emportar per les seves versions sempre iguals, sempre diferents.
També prendrem consciència que és possible passejar (i fins i tot pedre’s!) per dins aquests boscos trescant pels camins de la Mediterrània, fets de motius, personatges i escenaris característics de les ribes d’aquests aigües salades. Nord enllà, sud ençà.
Explicar contes de tradició oral (molts dels quals coneixem gràcies als llibres, tot s’ha de dir) . Hem de ser fidel a l’original? Podem recrear el model inicial? En el cas d’introduir canvis, quins hem de ser?
A la col·lecció francesa titulada Quand deux fables se rencontrent [1] descobrem que el conte del llibre de Calila e Dimna,[2] del segle III, El religioso que vertió la miel y la manteca sobre su cabeza, i la faula de La lletera que el francès Jean de La Fontaine va compondre en el segle XVII són un mateix relat, el darrer actualitza el primer.
No existeix un “saber” popular immutable, petrificat i a punt sempre d’extingir-se, sinó més aviat una sèrie de processos de caràcter comunicatiu, com els que intervenen en qualsevol relació humana i per tant subjectes a les mateixes lleis evolutives.[3]
[1] Quand deux fables se rencontrent cuenta con dos títluos “La laitière et le dévot” y “Le berger et le chacal (Paris, 1997).
[2] Es tracta d’una col·lecció de contes formats per cinc llibres , o “tranta” escrita 300 anys d.C. És un conjunt de faules d’animals, apòlegs, exemples que havíen de servir de regles de conducta destinat a reis i príncips.
[3] ORTÍ, A, SAMPERE, A Leyendas urbanas en España, Barcelona: Martínez Roca, 2000, p.. 21.