El cucut que es va esqueixar el bec

Vet aquí que una vegada el cucut es va esqueixar el bec tot trencant una nou.

Com que així no podia menjar se’n va anar a cal sabater perquè el l´hi cosís.

Però, ai!, aconseguir que el sabater li adobés el bec no va ser bufar i fer ampolles, no!

Sabeu per què? Per què…

Per fer aquella feina, al sabater li calia pell.

Però d’on havia de treure la pell, el cucut? Del bou! Però el bou volia herba.

D’on havia de treure l’herba, el cucut? Del prat! Però el prat volia aigua.

D’on havia de treure l’aigua, el cucut? Del núvol! Però el núvol volia un anyell.

D’on havia de treure l’anyell, el cucut? De la pastora! Però la pastora volia un gos!

D’on havia de treure un gos, el cucut? De la gossera! Però el gos volia pa!

D’on havia de treure el pa, el cucut? Del forner!

Però el forner volia llenya! D’on havia de treure la llenya, el cucut?  Del bosc!

El cucut va fer llenya al bosc i la va dur al forner. I el forner  li va donar pa.

El cucut va donar el pa al gos. I el gos es va deixar conduir.

El cucut va donar el gos a la pastora. I la pastora li va donar un anyell.

El cucut va donar l’anyell al núvol. I el núvol  li va donar aigua.

El cucut va donar l’aigua al prat. I el prat  li va donar herba.

El cucut va donar l’herba al bou. I el bou li va donar pell.

El cucut va prendre la pell, i la va dur al sabater, que li va cosir el bec, que se li havia esqueixat tot trencant una nou.

I amb el bec acabat d’adobar,  el cucut estava més content que un gínjol.

I un cop la rondalla explicada,

s’ha acabat ben acabada.