Jo, llop!

Per començar us diré que soc un animal quadrúpede carnisser de l’espècie dels cànids, m’assemblo a un gos, el meu cos fa un metre de llarg, tinc el pèl gris fosc, cua molt peluda, orelles erectes, dents agudes i fortes i soc molt voraç, perillós, sobre tot pel bestiar de llana.

Per mèrits propis els occidentals m’heu convertit  en el símbol de la por. Que li preguntin a aquell pastor que va començar a cridar “ve el llop”! Per això formo part de les espècies en perill d’extinció.

Soc objecte de tota mena de creences. Dono nom a trastorns de comportament humà (com ara la licantropia). Apareixo en frases fetes i locucions (dieu “ he vist el llop” quan us quedeu afònics, i també dieu que una cosa pot ser “ negra com la gola d’un llop”, etc.). Protagonitzo mites, rondalles i obres de la LIJ on soc molt  conegut però també molt controvertit pels meus diferents perfils.

Anem a pams.

Els humans vau decidir que jo assumís el paper del xacal (un mamífer carnívor de la família dels cànids, més petit que jo i de costums solitaris) i em deixés  entabanar per l’astuta guineu. En efecte, quan els relats del  Calila e Dimna van arribar a l’Europa Meridional procedents de l’Orient, vau substituir els seus protagonistes, una hiena i un xacal, uns perfectes desconeguts aquí, per la fauna autòctona. I sense ni com va ni com costa em vau convertir en un xacal amb pell de llop.

També us vau servir de la meva pell per tapar la còrpora de l’os (un animal de la família dels úrsids, plantígrad, de pelatge abundant, cua molt curta i cos corpulent, temut pels humans per la seva força desmesurada) protagonista per excel·lència de la cadena de relats procedents de l’Europa Septentrional.

Si em voleu trobar exercint de manera estel·lar el meu paper de pallús aneu a buscar la rondalla de la gerreta de mel (ATU 15) on me les hec amb l’astúcia de la guineu. Flipareu!  

Però faig bones aliances amb animals petits i grans quan es tracta de cercar protecció en contra del senyor feudal, simbolitzat pel temible os, tal com es constata a la contarella ucraïnesa del ratolí i l’os recollida per Luda SCHITZER.

Ara bé, ningú no ignora el meu esforç per devorar cabretes de set en set, porcs de tres en tres, noietes d’una en una i si no ho aconsegueixo sempre és perquè vosaltres, els humans, us heu proposat obstaculitzar-me el camí amb mares, habitatges i altres paranys. Però quan es tracta de perseguir noietes, el francès Perrault em va fer justícia posant per escrit, i en vers! ,que jo em menjava la Caputxeta Vermella. Per desobedient! El mateix tractament vaig rebre per part de Warja Lavater al leporello Le petit chaperon rouge on va dibuixar els fets sense ni un mot.

Ja sé que Yvonne Verdier va salvar de l’oblit una versió (anterior a Perrault) on les bugaderes burlaven les meves intencions de deshonrar la nena. I un segle més tard, els germans Grimm van fer aparèixer un llenyataire per liquidar-me i salvar la nena. I és que tot allò que circula de boca a orella està subjecte a ser versionat, oi?

I no ignoro que hi ha un munt de llibres amb versions. Algunes m’agraden força.  Com ara aquella que Frish i Innocenti van plasmar a La niña de rojo, situant el perill del llop en un entorn urbà ple de riscos i personatges enganyosos.

També em sembla enginyosa la versió que Carmen Martín Gayte va fer a Caperucita en Manhattan. Es va inventar una Miss Lunatic per impedir que l’empresari Edgar Wolf (alter ego meu) acomplís les seves pulsions sexuals envers la jove protagonista.

Però què voleu que us digui? El món és ple de violadors (llops avui en dia transfigurats en diverses tipologies de mascles) i d’alguna manera cal avisar les seves possibles víctimes. Amb raó la caputxeta vermella forma part del cicle de contes d’advertiment.

Tanmateix, ja he avisat des del principi que no soc un pura sang. Que també tinc un costat protector, benèfic, jo. La mitologia romana us ha llegat el mite de Ròmul i Rem, fundadors de Roma, alletats  per la lloba Luperca.

I què me’n dieu d’Akela al Llibre de la jungla de Ruyard Klipling sempre liderant els animals que vetllen pel petit Mowgli? 

Més enllà de les versions de les nombroses rondalles tan conegudes com els set cabridets i dels tres porquets, hi ha llibres on, a parer meu, hi faig un bon paper. Us en posaré alguns exemples. A Edu, el petit llop de Grégoire Solotareff demostro que puc fer amistat amb un conillet. A Una sopa de pedra d’Anaïs Vagelarde es confirma que la por que em tenen els tranquils habitants del llogarret on compareixo no és  justificable. En canvi, a Llops dins les parets l’esglai que genero és suficient per fer marxar tothom de casa. El que s’explica a El que el llop li explica a la lluna de Lucia Scuderi m’agrada moltíssim perquè em permet demostrar com és d’important tenir una confident com la lluna (quin luxe!) per lamentar-se quan les coses no van com voldries. A La colección del abuelo de Javier G. Sobrino el net del llop protagonista descobreix a l’àlbum de fotos mostres del passat de l’avi com a depredador de les femelles de la família.

Ara bé, més enllà de la selecció de llibres àlbum amb jo com a protagonista i  que més em satisfan, guardo per al final dos títols de narrativa que em captiven especialment. El llop de Sasa Stanisic  on jo, el llop, irrompo en el somni del protagonista amb una missió especial.  

A Els llops de la lluna roja de Josep Francesc Delgado s’hi pot llegir “Entre els llops he conegut gent més bona que entre les persones”. 

Per tot, plegat faig força patxoca, no us sembla?