LES FAULES: UN COMPENDI DE SAVIESA PRÀCTICA DE LA VIDA
Diuen que quan Noè tenia sis-cents anys, va rebre un avís: durant 40 dies i 40 nits cauria un diluvi damunt la terra. Quanta aigua, per l’amor de déu! Quin mullader! Amb tanta pluja no quedaria ni un bri de vida viu damunt la terra! Calia fer alguna cosa! Amb fusta de xiprer, Noè va construir una arca. La construcció tenia tres pisos. Prou espai per encabir-hi tota la seva família. Però també per a encabir-hi un mascle i una femella de cadascuna de les espècies d’animals que s’arrosseguen per terra i les aus i els ocells i els insectes voladors. Noè amb la seva arca va fer un veritable acte de salvament!
Potser és des d’aquells temps remots (o qui sap si des que el món és món!) humans i animals hem après a viure plegats, sisplau per força. És així com homes i dones hem anat prenent bona nota de com són els nostres companys animals, i ens n’hem servit, entre altres coses, literàriament, incorporant-los en faules, contes, relats, novel·les, poemes fent-los jugar rols figurats o simbòlics, en els quals exerceixen la crítica social, o dicten ensenyaments morals. Amb la nostra proverbial traça, els humans som uns artistes usant tota mena de bèsties i bestioles per parlar de forma encoberta dels mals de les nostres societats. Fent recaure sobre els animals els nostres vicis hem enganyat la censura tostemps… Una manera molt elegant de criticar sense deixar-hi la pell. El to de burla és un excel·lent antídot contra la tendència actual de fer-nos passar bou per bèstia grossa sense ni tan sols donar-nos dret a manifestar la nostra disconformitat.
I d’entre tota aquesta variada fauna que intervé a les literatures avui em vull centrar en les faules. Es tracta de relats breus, en prosa o en vers, on els animals (encara que no exclusivament) parlen i actuen com humans; les faules tenen una finalitat didàctica (moral, exhortativa, satírica) i mitjançant una acció dramàtica de caràcter figurat se’n poden extreure conclusions, explícites o implícites. Comptat i debatut, les faules són un compendi de saviesa pràctica de la vida de manera simple, plena d’enginy, explicades amb qualitat literària.
Dins de la nostra cultura grecoromana es creu que Isop va ser el gran divulgador de la faula. Tant és així que podríem dir sense por d’equivocar-nos que tots som fills seus! Temps a venir varen posar al dia aquell corpus de relats com ara La Fontaine, Samaniego. En català tenim una bona mostra d’aquests relats amb Eiximenis i els poetes Joan Salvat-Papasseit (una petita part de la seva poesia té a veure amb les formigues o les grues), Pere Quart i Josep Carner, així com els contemporanis Miquel Desclot, Enric Larreula, Antoni Albalat, Sebastià Serra o Montse Homs. De la collita de la literatura de fora destaco autors com Leo Lionni o Arnold Lobel que han treballat amb èxit per renovar els missatges de la faula.
No voldria acabar aquest humil escrit dedicat a la faula sense citar unes paraules de l’inefable Pere Quart:
– Homes, imiteu els animals! – va dir -. Sí, imitar la ingenuïtat i la puresa de les bèsties i, tot respectant-ne la ingenuïtat i la puresa, superant-les amb la pràctica d’un instint efectivament millorat per la cèlebre intel·ligència-.
Doncs, això!