ODISSEU

Escriu Agustí Bartra

/…/ jagut sobre els troncs del rai que es gronxava en les ones,

sentia la vela ben viva encara de llum i de vent

i movia amb mà fluixa el timó, sotjant la gran aigua tranquil·la,

la mar paridora immortal de déus en els auris sorrals,

i el son no venia a aclucar sos ulls resplendents d’estelada/…/

Perseguits per l’avorriment  d’aquell temps enaiguat

els seus ulls no albiraven la fi de tan llarga aventura.

No li treia la son no saber-ne’l final,

ans quin fora’l sentit de governa’l timó

(era per ‘xò que ho feia amb mà fluixa?).  

Va virar la vela i, posant rumb a proa,

va albirar una mar diferent,

     una mar paridora de nàufrags,

     una mar feta d’homes i dones  cavalcant onades,

        defugint misèries,

        a mercè d’unes aigües

que, ara, inclements,

els barraven el pas.

-Amic meu – es va dir Odisseu –, abandona la sonsònia que t’engordeix.  

Encamella’t al rai i  aboca’t a salvar cossos a tort i a dret. ¡I Penélope que s’esperi!

Però Penélope no era a casa i ningú no en sabia res. Ben res.