Quan el llop i la guineu anaven pel món
Una rondalla per començar (correspon a tipus ATU 15, veure ORIOL, Carme; PUJOL, Josep Maria Index tipològic de la rondalla catalana, Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2003, p. 15):
Diu que una vegada, el llop i la guineu van compartir les feines de neteja d’un camp. Poc abans havien trobat una gerreta de mel que van guardar dins el forat d’una soca, tot dient que no se la menjarien fins que acabessin d’arreglar aquell terrós. Però la guineu és molt llaminera i li costava molt esperar.
I vet aquí el que se li va acudir:
Així que el llop es va posar a la feina, ella va fer veure que algú li parlava i quan el seu company li va demanar si passava res, la guineu tota compungida li va explicar que li acabaven de comunicar el naixement de la filla de la seva germana i que com que ella n’era la padrina, no la podien batejar sense la seva presència. El llop li va dir que marxés tranquil·la, que això no passa cada dia, però que s’afanyés perquè hi havia molta feina per fer encara. La múrria de la guineu se’n va anar a de dret a la soca de l’arbre on havien amagat la mel i se’n va cruspir un bon tros del començament i fins al cap d’una bona estona no va anar cap al tros.. En veure-la, el llop li va demanar quin nom havien posat a la recent nascuda. “Comencel.lis” va respondre com si res, la rabosa.
L’endemà el llop es va posar a la feina, i la guineu va tornar a fer la comèdia de que algú li parlava i quan el llop va preguntar què passava, ella li va contestar que li acabaven de comunicar el casament de la seva cosina i que com que ella era la padrina de boda, no podien celebrar el casori sense la seva presència. El llop li va dir que no s’entretingués pas massa, que encara hi havia molta feina. La múrria de la guineu se’n va anar a de dret a la soca de l’arbre on havien amagat la mel i es va cruspir la mel fins la meitat i…fins al cap d’una bona estona no es va acostar pel camp. En veure-la el llop li va demanar quin nom havien posat a la recent casada. “Mitgel.lis” va respondre com si res, la rabosa.
El tercer dia el llop es va posar a la feina, i la guineu va tornar a fer la comèdia de que algú li parlava i aquest cop, molt trasbalsada, va enganyar al llop tot dient-li que li acabaven de comunicar la mort de la seva àvia i que no podia faltar l’enterro. El llop, que ja en començava a tenir un tip de les absències de la guineu, li va dir que si no hi havia més remei que hi anés, però sobretot, que no trigués. La múrria de la guineu se’n va anar a de dret a la soca de l’arbre on havien amagat la mel i se’n va cruspir tota la que quedava. I així que el llop la va veure li va demanar com es deia la morta. “Acabel·lis” va respondre com si res, la rabosa.
Com que la feina de desbrossar el camp era acabada, el llop va considerar que ja havia arribar l’hora de menjar aquell preuat aliment daurat. La guineu, esclar, el va seguir, quin remei! I quan van ser a la soca i es va descobrir que no quedava ni una gota de mel, els dos animals es van començar a discutir donant-se les culpes mútuament. La guineu va proposar una sortida a aquella situació tan enutjosa: s’estirarien al sol i el primer a treure mel pel melic seria acusat l’alta traïció. El llop que estava molt cansat no va trigar ni cinc minuts a dormir com un soc.
Llavors, la guineu va untar el melic del seu contrincant amb les restes de la mel, i quan el llop es va despertar es va quedar tant parat que no es va poder estar de confessar que si bé certament, ell no es recordava par d’haver-se menjat la mel, ben mirat, potser sí que havia estat ell, que al cap i a la fi, el melic li supurava…
(Versió de Roser Ros)
Les rondalles del cicle de la guineu i el llop
El cicle de rondalles de la guineu i el llop ocupa els números 1 a 34 del Catàleg Internacional de rondalles ATU. L’índex tipològic de la rondalla catalana hi ha recollides les següents rondalles del cicle de la guineu i el llop en tot l’àmbit dels Països Catalans: tres versions de l’ATU 1 La guineu i el llop fan el mort; 4 versions de l’ATU 2B El llop pesca amb el cistell; 4 versions de l’ATU 4 La guineu cavalca sobre el llop; 2 versions de l’ATU 5 El llop mossega la cua de la guineu; 5 versions de l’ATU 9B El repartiment de la collita; 6 versions de l’ATU 15 La guineu i el llop i la gerreta de mel; 4 versions de l’ATU 32 La guineu surt del pou gràcies al llop. Entenem per cicle el conjunt de rondalles procedents de l’etnopoètica on reapareixen els mateixos personatges. Així doncs, els relats de l’esmentat cicle són protagonitzades per aquesta inefable parella: la guineu i el llop. Totes les narracions que en formen part tenen les característiques pròpies de les rondalles d’animals. La seva base estructural està constituïda per dos animals (un salvatge i un domèstic) que s’aparellen per conveniència per aconseguir un objectiu comú (generalment, menjar). L’un, el que ocupa el rol del salvatge, és el perdedor de l’aliança i no aconsegueix mai cap dels beneficis per als quals s’havia ajuntat. L’altre, el domèstic, actua sempre amb murrieria i enganya el seu aliat per quedar-se amb el botí. Dins d’aquest gènere rondallístic, les trobades entre aquestes dues menes d’animals acaben sempre de la mateixa manera ja que el salvatge i fort té comportament tan babau que el domèstic i feble, se n’aprofita i, actuant amb murrieria, demostra que, per vèncer, més val manya que força.
M. L. Tenèze M. (Le conte populaire français,. Tome troisième Paris: Éditions G-P. Maisonneuve et Larose, 2002) ha estudiat l’estructura interna de les rondalles qualificant-les de relats basats en el principi d’oposició semàntica binària (on la força intel·lectual i ésser domèstic tenen més valor que el fet de tenir força física i ésser salvatge). Aquesta forma d’ordenació de les parts és compartida amb d’altres relats -com ara les contarelles on apareixen oposats Nostre Senyor i Sant Pere, Sant Pere (o San Antoni) i el dimoni, o el rector de Vallfogona i la seva majordona, o l’home i la dona, etc.
Principi d’oposició semàntica binària
APARELLAMENT PER CONVENIÈNCIA
(font: M. L. Tenèze Le conte populaire français,. Tome troisième Paris: Éditions G-P. Maisonneuve et Larose, 2002 p. 67)
A continuació, s’inclou un quadre amb la llista d’animals que eventualment poden fer la funció de salvatge o de babau i les parelles oposades (com es pot veure, la guineu pot assolir ambdós papers, depenent de l’animal amb qui s’aparelli).
SALVATGE DOMÈSTIC
| FUNCIÓ | FORT + BABAU | DÈBIL + ASTUT |
| ASPECTE (termes relatius lligats al context) | GRAN | MENUT |
| PERSONATGE (ANIMAL) | ELEFANT (Índia)………… HIENA CALILA…………… TIGRE (A. Llatina)………. ÓS (E. Septentrional)….. LLOP (E. Meridional)….. GUINEU (E. Meridional). LLEÓ (Àfrica)……………. GAT TOM (EEUU)………. | RATOLÍ HIENA DIMNA TÍO CONEJO OCELLS, ETC. GUINEU ERIÇÓ, CORB RATOLÍ, GRILL, TORTUGA RATOLÍ JERRY |
| PERSONATGE (ALTRES) | DIMONI……………….. | SANT PERE |
Origen
Les rondalles que conformen el cicle de la guineu i el llop tal com les coneixem a l’Europa Meridional tenen el seu origen en un relats nascuts a Pèrsia i l’Índia i daten aproximadament de l’any 300 D. J. C. i van ser recollits en un llibre, Calila e Dimna obra d’un brahman que el va organitzar en una introducció i cinc llibres, denominats tranta. Alguns d’aquests relats ja procedirien del Panchatranta. La col·lecció de contes de Calila e Dimna va començar a ser coneguda pels orientalistes al segle XIX, que esperonats pels descobriments de les afinitats entre el sànscrit i altres llengües clàssiques, buscaven en aquests textos els indicis d’una més que probable cultura indoeuropea comuna. Molt abans, però, el beat Ramon Llull (1232-1325) ja va incorporar alguns d’aquests relats en el seu Llibre de les Bèsties.
A l’Orient Mitjà era comú la utilització de protagonistes animals per caricaturitzar els comportaments i les relacions dels humans amb un objectiu fonamentalment moralitzant. De tots els animals presents en aquests relats faulístics subratllarem els dos personatges que ens interessen ja que la seva evolució va donar lloc a la parella que ens ocupa, la guineu i el llop. Us és la hiena (mamífer carnívor de la família dels hiènids, de coll llarg i gruixut, cap gros, potes proveïdes de quatre dits amb urpes no retràctils, de pèl aspre i gris, amb ratlles o taques fosques, nocturn, que s’alimenta de carronya) i l’altre és el xacal (mamífer carnívor de la família dels cànids, més petit que el llop i de costums solitaris, que es nodreix d’altres mamífers, d’ocells i de fruita, de carronya i de deixalles). Mentre l’un serà l’enganyador, l’altre serà l’enganyat.
Aquestes narracions van viatjar fins a l’Europa Meridional oralment, de la boca de marxants i viatgers, i en forma de llibre pels lligams entre les diferents cultures. Els relats van fer fortuna a l’Europa Meridional. Aquestes unitats narratives simples però basades en embulls i trampes que tan s’assemblaven als que es produïen al seu entorn eren molt apreciades pels oients; el problema era que per aquells verals no hi havia animals com ara hienes i xacals, cosa que impedia a la gent de gaudir-ne del tot. Res més fàcil de resoldre: calia trobar una fauna prou coneguda pels habitants dels nous topalls que facilitessin la difusió de les aventures de les dues bèsties i convertir-les en protagonistes de les debilitats de compares i comares. En altres paraules: mantenir la funció canviant els subjectes. I és així com van iniciar els seus passos l’estranya parella formada per la hiena i el xacal, ara sota l’aparença del llop i la guineu.
Del llop i la guineu
A més de les influències culturals de Sud enllà, l’Europa Meridional en rebia de l’Europa Septentrional. Procedent de les terres del Nord va fer fortuna una cadena de relats la figura principal dels quals era l’ós, un animal mamífer carnívor de la família dels úrsids, plantígrad, de pelatge abundant, cua molt curta i cos corpulent, temut pels humans per la seva força desmesurada. Aquest plantígrad va ser suplantat pel llop (és el cas de l’ATU 2B El llop pesca amb el cistell i de l’ATU 5 El llop mossega la cua de la guineu, dels quals, a la veïna França se n’han recollit versions amb l’ós com a animal salvatge i babau ocupant el lloc del llop).
La guineu és un animal físicament dèbil però arter, cosa que s’adiu perfectament amb el perfil de l’animal dins de les narracions de què hem parlat, però també amb la realitat. Molt s’ha parlat i patit de la manera d’atacar de la guilla, que no dóna mai la cara, però ataca de valent i es fa fonedissa.
El cicle que ens ocupa presenta la parella de manera inequívoca, atorgant-los sempre el mateix rol: el llop salvatge i babau s’aparella per conveniència amb la guineu i serà aquesta la qui, amb la seva murrieria se n’aprofitarà en benefici propi. Res de nou sobre la capa de la terra.
A tall d’epíleg
Les rondalles que formen part del cicle de la guineu i el llop constitueixen un repertori d’estructura força simple, fàcil de recordar i de contar. Per a la qual cosa, a les vetllades d’antany, qualsevol persona, per poc hàbil que fos en l’ús de la paraula, es veia en cor d’explicar-ne una altra d’aquelles que succeïen quan la guineu i el llop anaven pel món. I així, entre l’un i l’altre anaven desgranant aquest cicle rondallístic que, com s’ha dit, forma part de les rondalles d’animals.
La pregunta és, qui es recorda, avui, de les trifulgues d’aquest parell? L’actualitat (i la simplicitat de l’organització dels fets) no sembla pas haver fet passar de moda que dues bèsties (racionals o no) que s’aparellin per conveniència, mentre una d’elles s’aprofita de l’altra descaradament. Potser el repte consisteix a trobar qui podria protagonitzar-ho millor.