El narrador a la recerca d’oients

A continuació exposo algunes reflexions que m’acompanyen des de fa temps en la meva feina com a professional de la paraula i com a persona dedicada a la formació i preparació de persones que es volen dedicar a la mediació literària.

El narrador o homo narrans és l’individu que es mostra capaç de manifestar-se amb la paraula. L’ús d’aquesta facultat constitueix l’eix fonamental  del progrés, de la cultura i de la història, i és la que ens diferencia dels animals irracionals. Les paraules que conformen una llengua són un sistema de símbols que posseïm i compartim els humans. El naixement i la pervivència d’una llengua no és un fet aïllat ni es deu a la casualitat, sinó a la continuada tossuderia dels qui la parlen.

L’homo narrans busca comunicar-se amb algú altre, potser amb l’homo spectatiens?,  i treballa per guanyar-se el seu favor. Per aconseguir-ho intenta entrar en contacte amb aquest altre, dialogant amb ell mentre li  concedeix temps perquè l’apropií del missatge.  Cal vetllar, però, per no perdre i mantenir  el ritme de l’acte comunicatiu, altrament perdria la seva eficàcia.

L’homo narrans  pretén fascinar els oients amb relats  inventats, viscuts, llegits  o sentits. La seva manera d’explicar és del tot personal. El vehicle verbal que utilitza és l’oral i fa ús d’un llenguatge que podem qualificar de multidimensional, passatger, implícit, flexible, partícip, espontani, predominantment dialogat i amb alta dependència del context que el fa possible.  Per explicar un relat, real o imaginari, de collita pròpia o manllevat, viscut o escoltat, còmic o tràgic, l’homo narrans acostuma a crear, a inventar tot un subtext fet de gests i mirades, de presència corporal,  d’intencions L’adreça als interlocutors amb l’ànim de despertar les seva cooperació.  per tal que es produeixi la necessària actualització textual que permetrà la consolidació del joc comunicatiu.

El narrador en construcció

Tots posseïm diferents graus d’aptesa que ens faculta a actuar com a homo narrans.  Però hi ha un procés de construcció, d’aprenentatge, que es produeix de manera latent, oculta, recòndita  que podríem convenir en anomenar període de latència o de lactància de l’individu durant el qual  s’explica molt però no hi ha cap consciència d’aquesta pràctica.

És temps de màxim protagonisme per les orelles, l’infant que som sadolla les seves oïdes de cadències ben sonants procedents de veus properes que ens apropen melodia i lletra a dojo.

Més endavant serà temps d’hegemonia de lectures, anades al cinema, al teatre, participació en tota mena de converses. Aquí i allà, a poc a poc, comencem a descobrir l’existència d’arguments narratius fascinants.

Per quan  apareix la voluntat de constituir-se en narrador,  hom ja compta potser amb moltes hores de vol, ha fet explicades a desdir, porta una pila de pàgines llegides o rellegides, de pel·lis vistes i revistes, a la percaça del millor relat, i s’ha passejat món enllà a la cacera de la millor ocasió per explicar-lo.

L’encontre entre relat i narrador s’inicia amb l’apropament i millor coneixement d’un i altre.  Un cop el narrador ha trobat el conte que el satisfà plenament, li arriba el desig de fer-se’l seu com la millor manera de fer-lo arribar als altres. Li cal: reconstruir el relat, imaginant-lo, ordenant mentalment els fets, visualitzant personatges i escenaris, buscant de què parla, fent-li preguntes i preguntant-se què té d’atractiu aquest que fins i tot li provoca ganes explicar-lo als altres.

Perquè explicar és un art

Sí, es un art, una acció consistent a aprendre a exposar alguna cosa amb paraules clares a fi de comprendre-la un mateix i, al mateix temps, donar-la a conèixer als qui escolten. Quan expliquem volem atrapar allò que batega dins el relat per transmetre-ho. Anomenem funció poètica l’acció que ens permet fer ús del llenguatge de manera no convencional. Amb la seva intervenció  aconseguim que les paraules ballin, saltironegin, a fi de fer aflorar l’emoció del receptor,  provocant la seva sensibilitat. Així, el missatge adquireix una nova dimensió  estètica  i ens permet volar, enlairar-nos més enllà del quotidià.

Explicar un relat és interpretar una partitura i per fer-ho cal tècnica i, al mateix temps, tremp artístic, emoció.

Hi ha relats i relats

Un relat és una obra narrativa en prosa d’extensió inferior a la novel·la. El bon relat és aquell que posseeix les qualitats que magistralment va fixar Ïtalo Calvino: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat.

Hi ha relats que són fruit de la imaginació, com ara els contes. Per a Carles Riba, aquests són relats esquemàtics, ràpids, amb quelcom de poema, que venen de segles amunt pels camins subterranis de la tradició oral.

D’altra banda, hi ha les llegendes que, tot i provenir de fonts fantàstiques són presentades com a fets reals. Per a Rolf Wilhem Brednich, el context urbà alimenta  aquests relats (com abans ja ho havien fet les societats agràries)  que fan referència a vivències, esdeveniments o manifestacions  de caire extraordinari que es difonen fonamentalment pels canals orals o per les xarxes telemàtiques.

Tots els relats ens conviden a evadir-nos, però n’hi ha que es mostren especialment hàbils en retornar-nos al món del qual havíem volgut sostreure’ns. Aquestes narracions actuen com un mirall, i gràcies a la seva acció  no triguem gaire a reconèixer-nos en la ficció.

Sense la companyia dels relats, els homes i les dones seríem una mica més pobres.

El do de la paraula

La  paraula parlada compromet a qui la diu. I tanmateix, la paraula pronunciada és efímera com el vol d’un ocell. Així que s’ha emès tan sols queda la memòria del seu so i, amb una mica de sort, allò que ha estat dit i amb quina emoció ha estat expressada.  

Quan el narrador té necessitat de seduir a partir de quelcom que és intangible materialment però palpable per la petja que és capaç de deixar és quan  arriba comença a interessar-se per posseir els mecanismes, recursos i tècniques que l’ajudaran a millorar  la qualitat de la seva manera de comunicar-se.

Es fan presents aspectes com:

·         la qualitat i riquesa de la pròpia entonació.

·         la pronúncia i articulació dels sons

·         el so la veu, la seva conservació i millora

·         l’ús de la respiració (millora la qualitat de la veu i el seu acompanyament corporal)

·         la cura del llenguatge (auster, simple, coherent, però capaç d’emocionar)..

Com més rica i plena en matisos arribi la paraula a orelles dels oients, millor sabrà acomplir el seu poder suggestiu i evocador.

Alguns aspectes tècnics

Quan comença a explicar, l’homo narrans s’adona que és molt més fàcil transmetre els relats escollits per a l’ocasió, quan la seva única pretensió és oferir el màxim protagonisme al relat, vist que aquest és, en el fons, el convidat principal a la gran festa de la paraula. Hi ha una altra constatació que satisfà i tranquil·litza el narrador: les paraules que fa servir per relacionar-se amb els oients surten més fluïdes quan el que parla se sap embolcallat per les mirades de qui escolta, dins seu s’hi pot descobrir la intensitat d’aquest moment.

Però hi ha una colla de factors de caire tècnic i anímic que convé no deixar de banda, doncs d’ells també depèn el bon desenvolupament de la narració.

·         Observar la distribució del públic i col·locar-se de la millor manera possible respecte d’ell

·         Fer un cop d’ull ràpid per copsar-ne la composició (edat, predisposició, etc)

·         Sentir-se relaxat  i, alhora,  concentrat en allò que està a punt de començar (això predisposa positivament el públic)

·         Preparar amb cura el moment d’iniciar el relat, donant-li un to contingut, gairebé intimista, per tal que pugui anar prenent volada paulatinament

Recordem que una de les coses que més desitja l’oient és que el narrador l’emocioni, el faci somniar amb la força poètica de la seva manera d’explicar.

A tall de cloenda

Per acabar, ni que sigui provisionalment, voldria fer el meu particular homenatge a l’acció d’explicar i, molt particularment a aquesta deu sonora que anomenem veu, fent meves aquestes paraules de Paul Zumthor:

Sigui quina sigui la força expressiva i simbòlica de la mirada, el registre d’allò que és visible està desprovist d’aquesta densitat concreta de la veu, d’aquest caràcter tàctil del sospir, de la immediatesa de la respiració. La paraula pot reactivar sense parar el joc del desig per l’objecte absent i, nogensmenys, present en el so de les paraules.

Bibliografia consultada:

BREDNICH, Rulf Wilhem

L’aranya a la iuca. Llegendes urbanes d’avui

A: Revista d’etnologia 4 p. 32-43

CABORIT, Lyidia

“Les métamorphoses”

A: La grande oreille 4

CALVINO, Italo

Seis propuestas para el próximo milenio

Madrid: Siruela, 1989

ROS, Roser

Les rondalles d’animals: el cas del cicle de la guineu i el llop

Tesi inèdita

Barcelona: Universitat de Barcelona, 1996

SOLÓRZANO PÈREZ, José Antonio

Homo narrans, función educativa de los mitos: la literatura como filosofía narrativa

A: Educadores 175-176 p. 263-298

ZUMTHOR, Paul

Introducción a la poesía oral

Madrid: Taurus, 1991