Com que m’obsedia,

Com que m’obsedia,

enfonyí la pensa dins d’un clot pregon.

Prô’l lloc no era bord:

era prenys dels ous d’un formiguerar;

rondaven pertot  larves i llambrics 

i un tropell d’alats, volianes qui sap?

            I aquell batibull  

            fruit del tràfec viu

            m’il·luminà el bleix.       

No oblidis, amiga,

que bo i enfonyada,

sap fruitar la pensa

potser per l’empelt    

del ròssec d’un savi

que allí s’ancorà?