AL FONS D’UN TÚNEL…
Ana Barrios i Roser Ros
Browne, A.(2004), El Túnel. México: Fondo de Cultura Económica.
Amb aquest àlbum il·lustrat, Anthony Browne ens endinsa en la història d’un germà i una germana tan diferents que sembla que la conciliació és impossible. Però un dia, passa alguna cosa extraordinària i tot es transforma. Ha calgut travessar un túnel fosc i un bosc terrorífic, i superar una por terrible i una fredor de pedra per trobar-se amb l’altre. Un llibre per a petits i grans, com la majoria dels àlbums de qualitat, tant pel tema com pel plaer que ofereix el joc de les imatges amb el text.
Amb un tipus d’il·lustració que sembla que parteixi de distorsions fotogràfiques, Browne recrea uns ambients que ens mostren l’oposició entre els germans. Les guardes inicials il·lustren una paret d’interior ocupant la pàgina esquerra, amb un llibre, territori de la germana, i una paret exterior, ocupant la dreta, territori del germà. Les guardes del final tornen a presentar les parets del començament però el llibre ara és al costat de la pilota, a la paret exterior, reforçant la transformació. La roba dels nens i els espais que es mostren quan dormen s’assimilen a la idea d’interior i exterior que correspon a cadascun… Però hi ha un element especial, l’abric vermell amb caputxa que la germana es posa quan marxen de casa, un abric que ja hem vist abans a la seva habitació a prop del quadre de la Caputxeta vermella i el llop. Les imatges, que en principi semblaven únicament reforçar el text, resulta que ens van afegint elements que ens posen en relació amb símbols potents per a la imaginació, dels quals no se’n parla al text, com passa quan descobrim el món de personatges monstruosos que s’amaga al bosc a doble pàgina del qual fuig la noia.
El llibre segueix un esquema formal que només s’incompleix en moments clau: cada imatge (excepte la del bosc encantat i l’escena final de complicitat entre els germans, esteses a tota pàgina) està emmarcada amb línia negra i, alhora, el text aporta el seu marc blau al full. Si ha d’aparèixer una imatge sola sempre serà a la pàgina de la dreta, i el text quedarà a l’esquerra. El conjunt d’imatge i text en una sola pàgina implicarà un joc de marcs dins de marcs que no es trencarà ni per donar continuïtat a “seqüències cinematogràfiques” a doble pàgina, com aquella en què es mostra la nena travessant el túnel “…fosc i humit i relliscós”. No passarà el mateix amb la seqüència de transformació en què el noi de pedra torna a ser humà gràcies a la calidesa de la germana; a partir d’aquí s’acaben els tancaments blaus.
El text va controlant els ritmes de la narració i, confirmant en Daniel Pennac, acaba creant un silenci final. Aquesta vegada no és el text sobre blanc. Aquesta vegada el silenci el crea el somriure i la mirada còmplice entre els germans, que és compartida amb el lector.