CONSIDERACIONS (molt personals) SOBRE EL NARRADOR

Primer de tot vull aclarir que les consideracions que segueixen són fruit del gran afecte que professo per la funció del narrador, fet que no garanteix de cap manera que tan personals reflexions els vagin a convèncer, ni de bon tros agradar. Encara que, forjades a la calor de persones que, com jo, porten anys entestats a practicar el que Antonio R. Almodóvar ha comparat amb la tasca dels últims sacerdots i sacerdotesses de la cultura solidària -que no solitària-, de la cultura integradora -que no disgregadora, potser aquestes humils opinions resultin del seu interès. Almenys, amb aquest ànim em disposo a posar-les damunt la pantalla.

Entre un adult que explica un conte a un petit per distreure’l i un jove que explica l’últim acudit sobre l’actualitat política als seus companys de taula buscant la seva complicitat, hi ha alguna cosa més que un acte de comunicació de paraula; en tots dos casos hi ha una situació folklòrica encaminada a solucionar un problema amb una obra d’art verbal efímera. Quan les persones estem en contacte directe i en situacions difícils, delicades, o potencialment conflictives, ens trobem dins d’un tipus especial de comunicació anomenat folklore. Aquesta modalitat de relació té una evident funció poètica i intenció estètica, característiques que li vénen donades per la seva filiació literària i, per tant, artística.

El folklore ha estat des de temps immemorials l’espai on s’ha cuit i se segueix coent l’art d’explicar, que mai serà complet si no s’assaona amb l’art d’escoltar. És practicant el folklore on les persones aprenem a estimar la paraula viva, a gaudir del boca orella. Alguns sentim aquesta crida de manera tan intensa que intentem fer de l’art d’explicar una de les nostres raons d’existir. I, malgrat tot, o potser per això, el narrador, aquest individu disposat a tot per tal d’arrencar del seu auditori un sospir, una mirada incrèdula, sent sovint la necessitat de aïllar-se, de practicar la solitud.

Hi ha rumors que asseguren que el narrador s’acosta als cercles on la gent es relaciona, amb l’afany de comprendre la seva petita parcel·la del món. Per aquest motiu es complau de posar l’oïda a les tertúlies per amarar-se de el que la gent diu i pensa, de què li que el preocupa i com ho expressa, convertint-se així en un oient fidel. També és usual que busqui aliment en la literatura escrita; bevent el seu llenguatge, apropiant-se, o no, del punt de vista de l’escriptor, convertint-se així en àvid lector. Ja tenim, doncs, dues funcions que acompanyaran a partir d’ara a aquest xerraire de fira: la d’oient, la de lector, que, oh paradoxa !, són silencioses i requereixen certa dosi d’aparent passivitat.

Doncs sí senyors, encara que costi de creure, el narrador es vol fill del silenci més que de qualsevol altra mare; amb la seva veu i la presència de les seves històries es desviu per provocar rubor, o estupor, sospirs d’incredulitat, o moments de recolliment, cosa que no hauria de sorprendre, si tenim en compte que la comunicació que busca establir el narrador oral donant veu als contes té una intencionalitat artística.

Si Sherlok Holmes aixequés el cap, afegiria a l’enunciat d’ “Elemental, estimat Watson”, un concloent: “és del tot inevitable que aquest domador de paraules es retiri per imaginar la forma que prendrà cos tant d verb”. Frase que de ben segur el famós detectiu acabaria amb un sentenciós: “Tot bon narrador hauria d’exercitar-se diàriament de forma literària per mantenir greixades les seves millors dots expressives”.

Potser per això, ningú li negaria al narrador el dret a prendre el seu temps per sortir a la recerca de les millors paraules, de les imatges més belles, amb la condició que torni disposat a abocar a l’interior de les orelles dels oients, els quals són, sens dubte, els únics capaços d’assegurar la continuïtat de les històries.

Però, de tant en tant, es produeix algun canvi que indica que la tan esbombada soledat del narrador per esmolar el seu art és només una excepció, una cosa conjuntural.

En efecte, els narradors demostren ben a les clares com gaudeixen practicant l’art de la xerrameca en grups, així com somiant conjuntament amb els seus congèneres. D’aquí les trobades, les maratons, les jornades, els tallers, els seminaris, les associacions, les escoles i tota mena de projectes formatius.

I si de cas no és possible trobar-se, neixen converses a través de les diferents tecnologies (Internet, correu electrònic, canal de xat, webs) I, com no, publicacions que, de forma regular i periòdicament, es configuren com un excel·lent mitjà que contribueix a l’elaboració del necessari cos teòric, la reflexió de la pràctica, la creació d’opinió i l’intercanvi d’informació.

El narrador d’avui dia s’assembla ben poc al d’abans; aquell era un tipus que gairebé mai buscava els seus contes entre les pàgines dels llibres, ni planificava acudir a trobades com les que s’han posat de moda des de fa temps. Pel que fa a la seva formació, la seva escola era el folklore, aquest tipus especial de comunicació que sorgeix en situacions especialment difícils, delicades, o potencialment conflictives a la qual ens hem referit fa una estona.

Tenint com tenim la fortuna de practicar i comunicar per mitjà d’un art tan antic com el d’explicar contes, seria una llàstima no aprofitar allò de bo que té el que és vell i fer noves aportacions que ens ajudin a caminar més i millor pels camins de la comunicació, que dit sigui de passada gaudeix de bona salut i no sembla tenir cap intenció de desaparèixer mentre la gent seguim tenint desitjos de relacionar-nos.