Contes poca-soltes La Capu

Diuen que hi ha qui no té nom. A mi, què voleu?, el meu m’ha marcat una cosa de no dir. Per ell soc coneguda arreu.

Però, d’un temps ençà (no, no és culpa del coronavirus, no) he fet notar a la mare (a l’ávia no, que ja no hi es, pobreta…) que trobava massa llarg el meu nom i entre totes dues ens vam posar a buscar la manera d’escurçar-lo un poc, sense fer-lo malbé, eh?

Hem fet moltes proves i finalment ens hem quedat amb La Capu. Així de breu però aixì de contundent. La Capu, queda bé, oi?

I ara, aprofito aquest espai per fer saber a tothom el canvi de nom. Digueu-me La Capu.

Ah!, i si algú es pensava que aprofitaria l’ocasió per dir les mil pestes del llop que se’m va voler cruspir, s’ha ben equivocat.

Lluny de mi de criticar aquest salvatjot. Altra feina tinc, jo!