Dama Terra

Vet aquí que en aquell temps en què els ocells parlaven i les pedres caminaven, el planeta Urà va regalar un mirall a Dama Terra en penyora d’amor!

Ella va agrair el regal, però, oblidadissa com era, el va guardar a la calaixera i no hi va pensar gaire més.

Però això no és del tot cert, perquè una vegada a cada 100 anys, Dama Terra obria el calaix i  preguntava a l’objecte adormit durant tant de temps:

– Mirall, mirallet, com em veus?

I la resposta que rebia cada segle era si fa no fa aquesta:

– Ma Dama, esteu magnífica. Les pluges i la neu s’ocupen de regar-vos la pell periòdicament.

– M’agrada la humitat!

– Les selves, els boscos espesseeixen la vostra cabellera – informava el mirall.

– M’escauen els cabells llargs!

– Els trons i llamps us ofereixen la seva música celestial – continuava dient el fidel servidor.

– Adoro el sarau i la música forta!

– Els rius mantenen la regularitat del vostre pols – seguia recitant el mirall.

– La seva aigua circula per les meves venes i en dóna vida!

– Els mars us acaronen, les glaceres us fan l’ullet amb la seva lluïssor – concloïa el seu informant.

– Així m’agrada, mirallet – li deia agraïda Dama Terra tota satisfeta per aquelles respostes.

Després, desava el mirall a la calaixera, d’on no pensava treure’l fins el segle següent.

Però els temps van canviar, les pedres van deixar de caminar i els ocells es van oblidar de parlar.

Va ser llavors, quan Dama Terra va preguntar de nou al sempre fidel mirall:

– Mirall, mirallet, com em veus?

I aquest li va respondre:

– Ai, Senyora, us esteu degradant! Algú us desforesta, perdeu aigua, alguns animals i plantes se us moren, cada cop és més difícil conrear-vos. Els homes i les dones, els vostres habitants es barallen, es maltracten, s’estafen… La situació és… insostenible! El vostre estat no és gens bo! Faríeu bé de consultar algú altre.

Dama Terra va acudir al més gran dels planetes.

– Júpiter, com em veus?

– Malament, Dama Terra. D’entrada, us trobo molt seca

– És clar! Fa dies que Frau Holle no espolsa el seu coixí damunt meu i no neva!

Ni Sant Pere es recorda de bellugar els mobles del cel i per això no trona.

I tampoc el núvols ploren llàgrimes de pluja per amorosir-me la pell. Els rius estan secs…

– Malauradament, això no és tot. Us veig molt… calba, i sense la protecció de la vostra cabellera…

– Qui ha aniquilat boscos i selves? – va cridar Dama Terra sentint-se defallir per l’absència de la seva preuada cabellera.

– Senyora! Les glaceres dels vostres casquets polars es fonen de calor.

– Maledicció! Qui ha gosat? – es va esfereir Dama Terra davant d’aquelles notícies.

– Milers d’homes i dones pateixen injustícies de tota mena.

– Però, per què? Per què? – no parava de preguntar-se la nostra dama decebuda – Per què els humans es comporten amb tanta indignitat?  

– Prepareu-vos per morir! – li va respondre el més gran dels planetes.

-Caram! – va esclafir la Terra veient que allò anava de debò.

Derrotada, abatuda, sentint la mort massa propera Dama Terra va cridar els seus fills per dir-los adéu.

Però cap membre de la seva nombrosa fillada, els Titans, les Titànides i els Cíclops, no estava disposat a quedar-se sense mare. Farien el que fos per salvar-la!

Després de celebrar consell, van acordar anar a buscar els causants de tots aquells mals per tal que esmenessin tot aquell desgavell.

Sí, els responsables eren els homes i les dones. Calia anar-los a trobar i parlar-hi.

Com s’ho prendrien els mortals humans si se’ls presentaven 12 Titans i tantes altres Titànides, tots alts, fornits, cepats? Quina reacció tindrien en rebre la visita dels Cíclops terribles amb el seu únic ull a la gegantina cara? Segur que la seva presència espantaria uns éssers tan desproporcionadament petits com són els humans.

És per això que la gegantina fillada va escollir per unanimitat Mercuri com a missatger. Aquest, ràpid com era, no tan sols va acceptar l’encàrrec, sinó que sense perdre ni un moment i en un tres i no res es va encarregar d’escampar la notícia per tot.

Hi ha haver reaccions de tota mena, i ben diverses.

Alguns individus es van mostrar indiferents als canvis evidents, cecs davant dels mals que afectaven la pell del planeta que els acollia sol·lícita com una mare, sords enfront dels informes que dia sí i dia també llençaven els media, immutables, insensibles a tot.

D’altres, en canvi, van escoltar el missatge i no tan sols es van mostrar disposats a ocupar-se del planeta on vivien, sinó que varen posar en marxa accions de millora per les persones que vivien en condicions tan o més dolentes que les que afectaven a Dama Terra. Aquests individus disposats a ajudar es varen organitzar, repartint-se la feina. Uns treballaven procurant que el comerç fos just, donant suport als productors, sensibilitzant i fent campanya per canviar les normes i la pràctica del comerç internacional convencional.

Uns altres es preocupaven del desenvolupament ajudant a les comunitats de tal manera que en el futur no haguessin de dependre de ningú i els seus membres tinguessin una vida digna. Un dels seus objectius era que els nens deixessin les armes que des de ben petits es van veure obligats a empunyar.

Uns altres, encara, molt preocupats per l’escalfament de la terra a l’Àfrica, i davant de l’amenaça d’inundacions a l’Àsia procuraven mobilitzar la societat organitzant campanyes de sensibilització per tot el món, fent que la gent canviés les seves actituds i creences, coordinant treballs d’emergències davant les catàstrofes naturals, enfront dels conflictes bèl.lics, etc.

Hi havia feina per a molts i calia recaptar més gent. Es varen organitzar en diversos grups i entre tots varen començar a treballar per aconseguir millorar la salut de Dama Terra.

Però amb tot això no n’hi havia prou, calia posar per escrit les coses que es feien, calia publicar contes, històries, relats, narracions a favor de la TERRA, la mare que compartim tant els seus fills i filles ja esmentats com tots els que, com nosaltres, vivim d’ella. Gent que necessitem que les pluges i la neu li reguin la pell periòdicament. I que les selves i els boscos espesseeixin la seva cabellera. I que els trons i llamps li continuïn oferint la seva música anunciadora de l’aigua que cau del cel i que omple els rius. I que els mars l’acaronin, les glaceres li facin l’ullet.

Gent, en definitiva a qui ens agradaria que a propera vegada que Dama Terra pregunti:

– Mirall, mirallet, com em veus?

El seu fidel servidor li pugui respondre:

– Senyora, esteu magnífica.

Depèn de tots nosaltres que així sigui.