De quan els animals parlaven

Que els animals parlaven en tenim notícia gràcies a la literatura de tradició oral, encara que també sabem que diversos autors antics i contemporanis han utilitzat aquest recurs per desenvolupar  relats escrits adreçats tant a gent gran com a gent menuda.

El patrimoni de narracions protagonitzades per animals és tan immens que després haver-ne llegit i escoltat una mostra, és fàcil adonar-se que aquests protagonistes, d’animals tan sols en tenen el nom i l’aparença, ja que el seu comportament és tan humà que hom els podria tenir per homínids. Un bon exemple, en la cultura catalana, el tenim en el Llibre de les bèsties inclòs dins del Llibre de Meravelles, també conegut per Fèlix escrit per Ramon Llull entre el 1288 i el 1289 a París.

El funcionament dels relats d’animals

Els relats  protagonitzats per animals es caracteritzen per tenir una gran simplicitat estructural i un final del tot previsible. La seva estructura consisteix a presentar l’enfrontament d’un animal gros i un de petit o un grup de cada, o un individu d’una espècie contra un grup de l’altra per aconseguir un objectiu que tots dos volen atènyer. Generalment són fets relatius a la supervivència com a espècie o com a membre  d’aquesta. Sovintegen qüestions com l’aprovisionament de menjar o la supremacia d’uns sobre uns altres. Sigui quina sigui l’acció empesa, el final , com s’ha dit, és del tot previsible: el petit guanyarà al gran.

Exemple: en una contarella d’origen ucraïnès, un ratolí, una granota, una llebre, una guineu, un llop s’uneixen per escapar de la tirania d’un ós (representant del senyor feudal), però l’únic que ho aconseguirà de debò serà el més petit de la colla perquè és superior a l’ós i no pas en força, però sí en murrieria.  Aquesta contarella va molt bé per demostrar que, tant en la vida real com en les rondalles, que un animal formi part dels salvatges o dels domèstics, és a dir, que sigui babau o murri és quelcom que depèn més del context on es desenvolupen els fets que de qualsevol altra cosa. En aquest cas, el llop, que en els relats de l’Europa meridional acostuma a ser vençut per la murrieria de la guineu o un altre animal petit, el tenim l’altre bàndol perquè aquell a qui s’enfronta juntament amb els altres animals és més gran, més salvatge.

Per a M. L. Tenèze (veure bibliografia) les rondalles d’animals es basen en el principi d’oposició semàntica binària, on la força intel·lectual de l’ésser domèstic té més valor que la força física de l’animal salvatge.

La funció dels relats d’animals

Els relats d’aquesta mena serveixen per parlar dels vicis dels humans però encolomant-los als animals, que és una manera molt elegant de criticar sense deixar-hi la pell. Són una bona eina verbal per fer mofa, befa i escarni sense que se n’escandalitzi l’estatu quo.

Aquestes narracions són una forma encoberta de parlar dels mals de les societats humanes per a gaudi d’aquells qui en pateixen les conseqüències. És una manera d’enganyar la censura.

El to dels contes d’animals acostuma a ser faceciós, de per riure. I tanmateix, rient, rient, les van deixant anar ben grosses.

En l’esmentat Llibre de les bèsties, una esplèndida paràbola de Ramon Llull, l’autor hi fa aparèixer un munt d’animals, entre els quals el lleó, la guineu, el lleopard, la pantera, l’elefant, el bou, el gos, el gat, el cavall, i els utilitza per parlar críticament de la política del seu temps. Tanmateix, els fets que s’hi reflecteixen són vàlids per analitzar els nostres temps, posant en evidència que la corrupció i l’ambició pel poder són malalties de tots els temps. Recentment l’escriptor Martí Domínguez va fer un paral·lelisme entre aquesta obra i el comportament del govern valencià (Martí Domínguez Elogi del “Llibre de les bèsties”, El Temps 28 de juliol del 2009, p. 32). Què no hi podríem afegir ara?

Faules o rondalles?

Malgrat que és difícil marcar amb nitidesa la frontera que diferencia aquests dos tipus de relats, és possible fer-ne una definició específica.

Les faules són relats breus, en prosa o en vers, amb una finalitat didàctica (moral, exhortativa, satírica o simple asserció d’una veritat) i exposat mitjançant una acció dramàtica de caràcter al·legòric de la qual s’extreu una conclusió explícita o implícita. Els humans tenen cabuda en aquests relats.

Les rondalles d’animals són relats breus, en prosa – sense descartar la presència de formuletes més o menys versificades destinades a ser memoritzades. Els protagonistes són animals (un salvatge, l’altre domèstic) que s’aparellen per conveniència per aconseguir un objectiu comú. El domèstic, dèbil però murri, ensarrona el salvatge, fort però babau. Quan apareixen humans en aquests contes, acostumen a estar entre els domèstics, dèbils però astuts.

Podríem concloure dient que les faules mantenen un to moralista, cosa que no comparteixen amb les rondalles.

Dos exemples

Compararé aquí dos textos d’estructura molt semblant, amb idèntics protagonistes. El primer és tingut per una faula, es segon per una rondalla. Tanmateix, cal no oblidar que sovint, el vehicle de transmissió d’aquestes dues narracions (sobretot i ens els nostres dies, la rondalla) és l’oralitat, cosa que m’obliga a avisar de la relativa importància de les paraules que configuren el text, ja que es modifiquen en oralitzar-lo. La veritable diferència es troba en la resolució de l’acció dramàtica de cadascun d’ells.

Faula

Un lleó que s’havia fet vell es veia incapaç d’aconseguir menjar amb la seva força, i va pensar que l’havia d’aconseguir amb enginy. Vet aquí, doncs, que es va ficar en una cova i ajagut a dins, feia veure que estava malalt; i així, quan els animals l’anaven a visitar, els capturava i se’ls menjava. Quan ja havia devorat moltes bèsties, hi va anar una guineu que s’havia adonat de la seva astúcia: es va aturar abans d’arribar a la cova i va preguntar al lleó com se trobava. El lleó va respondre: Malament. I va voler saber perquè la guineu no entrava. Ella va dir: ja entraria, si no fos que veig les petjades de molts animals que entren i cap d’algun que surti.

Semblantment, les persones assenyades, quan preveuen per indicis els perills, els defugen. (ROS 1984, p. 161)

Rondalla

Un lleó s’anava fent vell i cada vegada li costava més sortir a caçar. Va fer córrer que estava malalt i els altres animals l’anaven a visitar. El primer va ser l’elefant. I el lleó se’l va cruspir sense pietat.  I després  la girafa, i la llebre i quan li va tocar el torn a la guineu, en veure que el lleó se la volia menjar, s’hi va girar de cul i es va tirar un pet en plena cara del fals malalt. El lleó va caure a terra marejat, i la guineu va aprofitar per fugir i avisar a tothom que havien estat víctimes d’una ensarronada.

D’ençà d’aquells fets, cada vegada que un lleó passa per davant d’una guineu mira enlaire; no vol recordar el dia que un de la seva família va fer aquell ridícul tan espantós. (ROS 2010, p. 13-14)

A tall de conclusió

Si una de les funcions de la literatura és explicar el sentit de la vida en clau de ficció, hem d’admetre que aquests relats mantenen tota la seva vigència, ja que els animals continuen essent un molt bon recurs per exercir la crítica a les societats actuals. Es to de burla que ens permetem fer servir quan les difonem és un excel·lent antídot contra la tendència actual de fer-nos passar bou per bèstia grossa sense ni tan sols donar-nos dret a manifestar la nostra disconformitat.

 

Bibliografia

Estudis

Ros, M. (1984) Isop. faules Barcelona, Fundació Bernat Metge v. I, p. 16.

Soler, H.; Busquets, L. (2002) Llibre de les bèsties. Ramon Llull, Barcelona, Laertes.

Tenèze, M. L. (2002) Le conte populaire français Paris, Éditions G-P. Maisonneuve et Larose, v. 3, p. 67.

 

Repertori per explicar i/o llegir procedents dels Països Catalans:

Amades, J. (1974) Rondallística, Barcelona, Selecta

Bosch, A. ed. (1995) Jacint Verdaguer Totes les rondalles

Barcelona: Proa.

Grimalt  J.A. Ed. .( 1996 i 1998), Aplec de rondaies mallorquines d’En Jordi d’es Racó Palma de Mallorca: Moll.

Pujol, J. M. ed. (1989) Bertran i Bros, P El rondallari català Barcelona: Alta Fulla.

Serra Boldú, V. (1984-1985) Rondalles populars, Barcelona, PAM, 3 v.

Versions:

Ros, R. (2010) Animalades. Contes d’animals i altres bestieses. Barcelona,Tantàgora.

Aquest article ha estat publicat a la Revista Caramella n. 27