LA PRÀCTICA NOCTURNAL DE LLEGIR I EXPLICAR HISTÒRIES
A l’espona del llit…
Llegides o explicades, amb llibre o sense, de nit o de dia, a casa o a fora, arreu ens sotgen històries disposades a ocupar llits, a penetrar a l’interior de cuines i menjadors, de cotxes i altres vehicles, assaltant les orelles dels incauts habitants amb la sana intenció d’acaparar la seva atenció, tant si dormen com si estan desperts. Contes i relats saben amanyagar-nos les orelles en suaus xerroteigs, però també atacar-nos en forma d’inquietants aventures. Fragmentades, per capítols o en versió íntegre, les històries entren a l’assalt, disposades a conquerir emissor i receptor amb un únic missatge per bandolera: la literatura. Sobre tot quan això es produeix de nit.
Nens i les nenes coneixen prou bé els beneficis d’aquesta mena de pràctica i mantenen una lluita aferrissada per convèncer pares i mares que el millor comiat, abans que la son els rebi entre els seus braços, és fer-ho en companyia d’un fragment de literatura cantada, explicada o llegida. I és que compartir melodies, contes i lectures és una de les millors portes d’entrada a la literatura i una forma privilegiada de relació entre petits i grans.
Perquè els infants (encara) que no ho sàpiguen dir, sí intueixen que la pràctica nocturna de compartir aquestes dues menes de literatures (l’oral i l’escrita) constitueix, entre d’altres valors, un immens suport per voler llegir, doncs des de ben menuts saben (si ho han pogut tastar) que la paraula llegida i compartida és gairebé com un talismà gràcies al qual es podran sentir membres d’una comunitat, assegurant-se així l’estar connectats amb la memòria col·lectiva.
I val a dir que la lIuita no ha estat en va: una bona colla d’adults ja s’ha convençut de les bondats d’aquesta manera de fer i dia rere dia tracten d’incorporar la pràctica de la narració o la lectura compartida amb els seus fills i filles.
…què hi passa?
Que hom hi reconeix, identifica, i recrea amb la imaginació. Vet aquí els tres principals estadis per on passa la recepció d’una narració. En primer lloc, es produeix el reconeixement del que sent, es descodifica, s’interioritza l’escoltat. Posteriorment, hom s’identifica amb allò que succeeix i, al mateix temps, es procedeix a descobrir que això que és una vivència personal és susceptible de ser compartit amb d’altres individus (de dins i de fora del relat), socialitzant el fet d’identificar-se i, per tant, possibilitant sentir-se membre d’un grup. Finalment, es recrea el missatge rebut mitjançant la imaginació. I no cal insistir en el fet que quan el conte és explicat o llegit per un adult, s’estableix una intensa relació entre aquest i el receptor.
Si bé és cert que quan els fills són petits es practica sovint el ritual nocturn de rebre la son amb un conte, també ho és que a mida de s’accedeix a l’adolescència, a la nit, nois i noies prefereixen prescindir de la presència de l’adult ja que consideren que aquest acte que fins no fa tant compartien amb els pares, és, ara, un temps per llegir a soles. ¡Però ai de l’adult que doni per acabada aquesta deliciosa tasca amb l’excusa que el fill ha crescut i té l’autonomia suficient per practicar la lectura en soledat! Seria com oblidar que explicar i llegir en companyia és un bon reforç dels canals de comunicació entre persones i la seva reincidència una bona manera d’incentivar que nens i nenes vegin, vulguin, puguin i sàpiguen llegir.
I qui no ho vulgui creure, que es repeteixi cent vegades allò que un venturós dia
va escriure Gustavo Martín Garzo “a llegir se n’aprèn amb les orelles”.