Per practicar l’oralitat

Fa anys, Josep Maria Pujol va proposar actualitzar el terme literatura oral o tradicional pel de “comunicació artística en petit grup” segons una afortunada síntesi formulada per Dan Ben Amos en la seva ponència sobre la definició del folklore (entès aquest a l’americana , com a literatura oral / popular) que va donar a conèixer en el congrés anual de l’American Folklore Society el 1968.

Segons aquesta definició “contextual”, oral o tradicional deixen de ser característiques essencials, per passar a ser mers atributs contingents. Així, la sacralització d’un “text” fix transcrit cedeix a favor d’una consideració de l’esdeveniment comunicatiu i els seus participants.

Tornem a l’enunciat de Josep Maria Pujol “comunicació artística en petit grup” i quedem-nos amb la primera paraula COMUNICACIÓ. Els participants d’un esdeveniment comunicatiu poden ser emissors o receptors. Qui escolta una rondalla explicada per algú por passar a ser-ne l’emissor. Hipotèticament, tots els receptors podem passar a ser emissors.

Per parlar de la segona paraula de l’enunciat ARTÍSTICA seguirem el fil del pensament d’Ignasi Roviró. Segons ell, l’art és l’alternativa a la realitat, i la seva funció és posar-la en qüestió. Així, art i realitat es necessiten. El món real necessita tenir un món ideal per guía.

Què passa quan per comunicar-nos fem servir les rondalles és a dir, expliquem contes?

Partim de la definició de rondalla que proposa Roviró, partint de la de Josep Grimalt: la rondalla és la transmissió de fets que es presenten com a impossibles. La rondalla és una crítica al món real. La rondalla és exemplar.

El narrador fa possible l’art a través de la paraula. La paraula donada compromet a qui la diu. El narrador es compromet. Les rondalles prometen un món millor pel qual val la pena lluitar.

Aquest és el desig dels qui practiquem la narració oral, formar part de les arts comunicatives artístiques. Ho aconseguim ? Això només ho pot dir qui en aquest moment ocupa el lloc del receptor.

Però, com podem treballar per aconseguir-ho?

El millor és dirigir-se a Oralitat, una terra de fruits abundants, feta de dos elements: Realitat i Imaginació, una comarca fèrtil situada dins de les fronteres de la Geografia Fantàstica. Si bé la Realitat és un lloc tangible, perceptible al tacte, constatable, l’existència del qual no genera -diuen- el menor dubte, el segon, la Imaginació, és un territori de naturalesa intangible, intocable, l’essència pura de les coses inexistents .

Cavalcant tres cavalls més ràpids que el pensament, amb imatges, records, paraules, l’Oïda, la Memòria i la Veu són les amfitriones d’Oralitat i la recorren incansablement d’un extrem a un altre. Sobre la seva edat només diré que són tan joves i tan velles com ho és el seu bagatge.

Tot el que necessitem per accedir a Oralitat és el desig de practicar la cultura verbomotriu o sigui, la gramàtica del discurs en acció, de fer ús de la llengua com una acció integral entre les formes rítmiques sonores  quan la paraula és pronunciada) i els moviments corporals (quan la persona incorpora intrínsecament el verb). D’aquesta manera , ens situem en la gramàtica textual o la poètica generativa, en l’art efímer, en la performance …

Gràcies a l’Oïda , la Memòria i la Veu ens permetrem el luxe de parlar de l’Oralitat mitjançant la metàfora, aquesta figura literària que serveix per il·lustrar qüestions que, sense la seva ajuda, serien difícilment explicables.

L’Oïda . Tot i viure enclaustrada a l’interior de l’orella, és l’encarregada de mantenir els primers contactes amb el món exterior. La molt polissona, no admet ordres de ningú. I és que, a l’hora d’escoltar, aquesta anciana tan introvertida és imprevisible. Tant li pot agradar el que s’explica, com també com s’explica; es pot deixar suggestionar pel moviment i la gestualitat del cos que parla, però també pot perdre el cap pel ritme dels sons: timbre , entonació, velocitat, color, calidesa no la deixen indiferent, es bressola sensualment sobre certes sensacions i, donat el cas, s’enamora de tot. Se sap imprescindible i són molts els que li atorguen un lloc preeminent a l’hora d’iniciar el joc de la comunicació. L’Escolta viu supeditada al Silenci.

La Memòria . Es vanta de ser filla de Zeus i Mnemosine i de formar part d’una plèiade de nou muses. Seva és la facultat de representar el passat en la ment . Gràcies a ella percebem, sentim, projectem, fins i tot olorem! Ningú com ella és conscient que per descobrir una organització cal construir-la, o reconstruir-la. L’emoció s’origina de la memòria i viceversa. “Recordar -aconsella- rejoveneix perquè no és una acció mental estàtica”. Sabedora que l’aprenentatge de tècniques augmenta el seu poder innat , s’ha auto receptat un règim a base de consomé de pautes intensament rítmiques i encenalls de sintaxi adequada, assaonat amb salsa corporal. La Memòria reconstrueix les experiències perquè posteriorment les pugui expel·lir la Veu amb la finalitat, això sí! , que siguin escoltades primer i recordades més tard . La Memòria viu supeditada a la Imaginació .

La Veu. Nascuda a la laringe, quan l’aire dels pulmons surt a l’exterior fent vibrar les cordes vocals  amb tocs d’emoció; aquest personatge està en possessió de quatre qualitats principals: invisibilitat, evanescència, audibilitat i intocabilitat i pertany a l’extensa família del so. La seva potència, la seva resistència i la seva flexibilitat són més grans com més capacitada està per acomodar-se als fluxos interns i externs . Acostumada com està a donar el do de pit, ha recollit moltes floretes al llarg de la seva existència : “Sou , senyora – va dir un dia un pretendent -, efímera com el vol d’un ocell i perdurable com els records  . I ella, en sentir-ho, es va entendrir, ja que amb aquesta referència a l’espai i el temps, el jove acabava de reafirmar els llaços que l’emparenten amb el món del so . La Veu viu supeditada al cos .

Qui penetra en Oralitat ho fa o bé perquè ja té el talent de la paraula o bé perquè està segur que ho aconseguirà sota l’apadrinament de les tres velletes. En efecte, elles són molt capaços de fer que una persona parli d’una manera eloqüent, que ho faci amb facilitat i eficàcia aconseguint així delectar, commoure, i persuadir els oients de la veracitat o la versemblança de la seva paraula .

Sigui com sigui, les tres velletes aconsellen als nombrosos fans que les invoquen: Atès que l’oralitat s’aprèn per entrenament, per repetició, escoltant i reflexionant, caldrà posar-se a treballar a consciència, durament.

L’Escolta, la Memòria i la Veu proposen, doncs, un programa de treball basat en la teoria, la imitació i l’exercici. Aquests tres punts procedeixen, sens dubte, de la seva pròpia experiència, però també els trobem reflectits en un vell manual de retòrica ( un tractat sobre l’art de la paraula dirigit al jove romà Herenni escrit per un autor desconegut en el segle I abans de Crist, una de les obres més antigues que s’ha conservat sencera). Segons l’anònim escriptor, cinc són les qualitats que ha de tenir tot aquell que es dedica a fer ús de la paraula dita amb finalitat estètica :

1 . la invenció ( o com trobar arguments veritables o versemblants )

2 . la disposició ( o com ser capaç d’ordenar i distribuir els arguments )

3 . l’elocució ( o com disposar de les paraules i les frases idònies a la invenció )

4 . la memòria ( o com retenir de les idees , les paraules , la disposició )

5 . l’acció ( o com regular i gestionar la veu , la cara , el gest )

Un bon programa, qui s’apunta ?