Vers una educació emancipadora de la dona

«Se debe poseer el más profundo conocimiento de las leyes de la formación del carácter para tener derecho a afirmar que hay una diferencia que distingue a los dos sexos desde el punto de vista intelectual y moral».

Stuart Mill John citat per Elena Gianini Belotti (1978) a: A favor de las niñas (1978). Barcelona: Monte Avila Editores, p. 7.

A mitjan segle XVIII es produeix un canvi en la concepció de la infància. En aquest segle, filòsofs i pedagogs com Locke, Fénélon, La Salle, Pestalozzi, Baldiri Reixach, creen les bases ideològiques de les societats occidentals contemporànies. Un dels textos més influents fou el tractat de pedagogia escrit el 1762 per Jean-Jacques Rousseau. Les aportacions d’aquests intel·lectuals de l’anomenat segle de les llums van significar un profund canvi de paradigma en la concepció i educació de la infància. A poc a poc es va passar a considerar l’infant com un ésser amb drets, entre els quals hi havia el de ser escolaritzat. Ara bé, les conseqüències d’aquests canvis no es comencen a materialitzar fins al segle XIX. És durant aquesta centúria que, d’una banda, comença la progressiva desaparició de la noblesa i té lloc l’aparició de la burgesia, una classe social que creu en l’educació i té prou poder adquisitiu per pagar-se la instrucció dels fills, la major part de les vegades a domicili; de l’altra, l’aparició de la classe obrera fruit de la industrialització afavoreix la creixent entrada de les dones al mercat de treball, cosa que fa necessària la creació d’establiments per acollir els seus fills i, a la vegada, que els eduquin. L’educació de les dones, però, necessitarà tot el segle XIX i bona part del XX fins a arribar a ser una realitat.

            A Espanya, el XIX és una centúria convulsa i amb una gran inestabilitat política, amb un inici i un final de caire progressista. Començant per l’aprovació de la Constitució de Cadis el 1812 i acabant pels finals dels anys vuitanta d’aquest mateix segle durant els quals el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes comença a tenir en compte els postulats pedagògics de la Institución Libre de Enseñanza, una de les empreses educatives més avançades del nostre país, sota la influència de la qual es va fonamentar l’escola de la Segona República i que va ser esfondrada amb la victòria de les forces deslleials amb el règim democràticament escollit pel poble.

            A mitjan segle XIX, exactament al 1857, a Espanya s’aprova la llei Moyano, que imposa l’escolaritat obligatòria dels 6 als 9 anys. Nens i nenes eren atesos durant tres anys i la seva migrada instrucció els havia de permetre fer front a les exigències laborals que, com és lògic, divergien en funció del seu origen. Pagesos i ramaders eren tot el que es necessitava al camp. A les noies se’ls oferia també el coneixement i domini de tot un seguit de tasques relatives a l’economia domèstica, entre les quals hi havia la de saber fer anar l’agulla (no en va es deia que anaven a costura i a aprendre de lletra):

«La Mare de Déu/quan era xiqueta/anava a costura/a aprendre de lletra,

amb son coixinet/i la cistelleta./En el cistellet/duu quatre pometes,

un bocí de pa,/també avellanetes;/i portava nous/i alguna panseta.

En feia fusets,/en teixia veta;/i amb un coixinet/en feia punteta».

(fragment de la versió recollida a Barcelona per Joan Amades)

            Aquesta i tantes altres habilitats (rentar, cuinar, cuidar l’hort, filar, teixir, tenir cura dels fills, portar una casa) servirien a les nenes per fer front a les necessitats de la família, que molts cops era de tipologia extensa (tres generacions es podien arribar a aixoplugar sota una mateixa teulada). A tall anecdòtic però significatiu, assenyalem que el 1882 Maria Lanciano, mestra de Garriguella (Alt Empordà) publica el Tratado de corte para las escuelas y colegios, editat per Can Bonet d’Olot. Corregit i augmentat, el llibre és reeditat dues vegades més i sempre du una dedicatòria a Serafina Pujolar, filla de l’autora, mestra també i que dedicava gran part de la jornada escolar a instruir les noies en el maneig de l’agulla, cosa que sabem del cert que també feien altres dones mestres del seu temps i fins fa poc. Un exemple d’això el podem trobar en els dos llibres següents . Cana, la hija de la maestra (Molina 2002) i Historia de una maestra de (Aldecoa 1996). Les dones que exercien de mestres tenien poc temps per dedicar a la cura de la casa i per això necessitaven l’ajut d’altres dones, altrament anomenades minyones i d’origen humil, que a canvi d’allotjament i uns pocs diners assumien part del rol de la mestressa, sempre però, sota les seves ordres. Amb aquest tipus d’organització, les mestres desenvolupaven dots de comandament tant a casa com a l’escola.

«Todas la discusiones sobre el estado de las mujeres, su carácter, su temperamento, su sumisión y emancipación hacen perder de vista el hecho fundamental, es decir que la distinción de los dos sexos es concebida según la trama cultural que se encuentra en la base de las relaciones humanas y que el niño que crece es moldeado inexorablemente así como la niña, según un modelo particular y bien definido».

Mead, Margaret, citada per Elena Gianini Belotti (1978) a: A favor de las niñas (1978). Barcelona: Monte Avila Editores, p. 11.

            A les fàbriques calien obrers d’ambdós sexes. Així doncs, d’instrucció, a nois i noies els en calia ben poca per fer anar la maquinària. D’altra banda, si l’entorn era urbà i la família s’ho podia permetre i hi veia la utilitat (generalment aquest tipus de família pertanyia a la burgesia), enviava nois i noies a escola (sovint religiosa) però amb objectius diferents entre els sexes. Les noies hi anaven per adquirir coneixements que els permetrien ser unes millors mestresses de casa i «àngels de la llar», cosa que va fer exclamar a Donya Emilia Pardo Bazán que «más que educación era doma» (Vázquez Ramil 2006), mentre que dels nois s’esperava una altra cosa, com ara que adquirissin uns coneixements que els permetrien desenvolupar una professió lliberal, sovint continuació de la del pare o l’avi.

            Tot i que la llei Moyano (que va seguir vigent fins la llei Villar Palasí el 1970) atorgava a nens i nenes el mateix dret a rebre l’anomenada instrucció primària, aquestes darreres veien molt limitat el seu horitzó pel que fa a la continuació dels estudis.

            Però algunes coses es movien al si de la societat civil (al marge, per tant, de l’oficialitat) i acabarien fent realitat el just anhel de la dona a tenir alguna cosa més que l’estricte coneixement de les quatre regles.

            Vegem ara algunes mostres d’esdeveniments i institucions que es desenvoluparen a Madrid i a Barcelona i que tenien fortes semblances, fruit dels temps que corrien.

            El 1869 Fernández de Castro crea la Escuela de Institutrices a Madrid, que s’amplia el 1870 amb la creació de la Asociación para la enseñanza de la mujer, i també El Ateneo Artístico y Literario de Señoras i Las Conferencias Dominicales para la Educación de la mujer. Fernández de Castro pren com a model el Lette Verein de Berlín, una proposta educativa femenina que ja existia des del 1866. Cal dir que el programa que proposava Castro a la seva escola era més complet que el de l’oficial Escuela Normal que va anar remodelant el seu propi pla d’estudis a remolc del de la Institución Castro (nom amb el qual va acabar coneixent-se aquesta proposta formativa per a fèmines). Per la seva banda, l’Ateneo es manté gràcies a les quotes dels socis i a partir del 1980 rep intermitentment diverses subvencions. La Institución Castro oferia una completa formació a les dones de classe mitjana que necessitaven treballar. El model formatiu per a les dones que proporciona la Institución Castro és cada vegada més valorat, i el 1873 la institució és premiada a l’Exposició Universal de Viena, el 1876 a l’Exposició Universal de Filadèlfia, i el 1882 també ho és a Madrid.

            Aquell mateix any 1870 es crea a Barcelona l’Escola d’Institutrius i altres Carreres per a la Dona al si de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, una institució que ja havia iniciat les seves activitats l’any 1822.

            El curs 1880-1881 fa els seus primers passos la Institución Libre de Enseñanza (ILE), un centre educatiu privat que, segons el mateix text fundacional, es manifestava aliè a qualsevol principi polític.

            Aquesta institució, liderada per Francisco Giner de los Ríos, representa l’intent educatiu més complet per a nois i noies, i és aquí on les alumnes que s’hi matriculaven reberen una educació paritària a la dels nois. La ILE s’inspirava en la Universitat de Londres, existent des del 1828, i entre d’altres qüestions educatives va adoptar els principis pedagògics de Friederich Wilhem August Froebel (1782-1852) i els seus deixebles. A Catalunya es va fundar l’Institut Escola (1931-1937), una institució educativa molt propera als principis pedagògics de la ILE.

            Nascuda el 1883 a Barcelona, l’Escola Provincial de Tall, encaminada a donar coneixements de costura a les noies de famílies pobres, és una entitat educativa agregada a l’Escola Normal de Dones, per bé que fou propietat de la Diputació de Barcelona; aquesta institució va canviar de nom el 1918 i va passar a denominar-se Escola Provincial de la Dona, i encara l’any 2003 va canviar el nom pel d’Escola de la Dona.

            El Centre Excursionista de Catalunya (CEC) neix fruit de la fusió, l’any 1891, de dues entitats anteriors dedicades a aquesta activitat: l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1876-1891) i l’Associació d’Excursions Catalana (1878-1891). L’entitat mai va ser presidida per cap dona, però no excloïa el fet que en fossin sòcies.

            El 1892, en ocasió del 400 aniversari del descobriment d’Amèrica, se celebra el Congreso Hispano-Portugués-Americano, i un dels temes debatuts és el que versa sobre l’educació de la dona. Els membres de la ILE plantegen posicions progressistes que no sempre són ben rebudes pels components de la sala i, per tant, no queden reflectides en les conclusions. Aquesta és potser una bona mostra de l’abisme existent entre el gruix dels mestres i les propostes progressistes que representava la ILE.

            Tornant a Barcelona, el 1908 una colla d’amics entusiastes de la dansa van fundar l’Esbart Català de Dansaires. Si bé aquest també era un món d’homes dirigit per homes, les dones sempre hi han estat presents per una qüestió òbvia: el ball es desenvolupa en part per parelles mixtes.

            L’any següent, el 1909 neix també a Barcelona l’Institut Cultural i Biblioteca Popular per la Dona. D’ideologia catòlica i conservadora, com la seva fundadora Francesca Bonnemaison, ha estat una institució concebuda per les dones, dirigida per dones i adreçada a les dones. L’Institut procurava l’educació, l’ensenyament i la formació de la dona amb unes assignatures obligatòries, uns exàmens i una titulació.

            El 1915 comença les seves activitats a Madrid la Residencia de Señoritas, vinculada a la Residencia de Estudiantes, a la Junta de Ampliación de Estudios e Invertigaciones Científicas y al Internacional Institute for Girls in Spain. La residència era per a noies que estudiaven. Moltes de les dones intel·lectuals progressistes d’aquells anys van tenir lligams amb la institució. I la gran majoria van emprendre el camí de l’exili exterior a conseqüència de la derrota de la Guerra Civil.

            El 1926, i seguint l’estela d’associacions que rebien aquest nom a Anglaterra i als EUA, un grup de dones fundava el primer club de dones, el Lyceum Club sota la tutela de María de Maeztu. La major part de les dones que s’hi aplegaren eren esposes d’intel·lectuals liberals de l’època, tot i que no hi van faltar dones que despuntaven per la seva pròpia professió.

            Per la seva banda, la Generalitat Republicana va fundar l’Institut Escola (1931-1937), institució educativa que s’ocupava de l’ensenyament secundari a Catalunya: el seu primer director fou Josep Estalella i els principis pedagògics que la inspiraven eren molt propers als de la Institución Libre de Enseñanza.

            El 27 de juliol de 1936 es crea a Barcelona el Consell de l’Escola Nova Unificada amb la finalitat de posar en marxa una escola nova, gratuïta, única, laica, en coeducació i en llengua catalana. La folklorista i feminista Maria Baldó va dirigir una d’aquestes institucions educatives, l’Escola Farigola, abans de veure’s obligada a exiliar-se al final de la Guerra Civil.

            I és en aquest marc social, cultural i educatiu que tenen lloc les accions de les dones que assumeixen la tasca de folkloristes a casa nostra. Estem segures que el perfil d’aquestes dones, les seves trajectòries vitals, responien perfectament al model de noia i dona que les diferents institucions ja esmentades, nascudes en aquest context històric, buscaven amb les seves accions i directrius. Foren dones que, malgrat els entrebancs deguts a la seva condició femenina, van emprendre una labor cultural gràcies al fet de posseir un nivell d’educació superior al de la mitjana; aquest fet els va permetre desenvolupar la sensibilitat estètica suficient per entendre que el patrimoni immaterial procedent de la cultura popular és quelcom que s’ha d’estimar, salvaguardar i tractar amb respecte.

Bibliografia

Aldecoa, Josefina. (1996). Historia de una maestra. Barcelona: Anagrama.

Bordes, Juan. (2007). La infancia de las vanguardias. Sus profesores desde Rousseau a la Bauhaus. Madrid: Cátedra.

Gianini Belotti, Elena. (1978). A favor de las niñas. Barcelona: Monte Avila Editores.

Molina, Encarnación. (2002). Cana, la hija de la maestra de Oiartzun. Biblioteca de narrativa popular.

Pérez Galán, Mariano. (1977). La enseñanza em la Segunda República Española. Madrid: Cuadernos para el diálogo.

Tavera i Garcia, Susanna. (2009). L’escola de la dona. 125 anys construint un camí cap a la igualtat 1883-2008. Barcelona: Diputació de Barcelona.

Varela, Julia. (2011). Mujeres con voz propia. Carmen Baroja y Nessi, Zenobia Camprubí Aymar y María Teresa León Goyri. Madrid: Morata.

Vázquez Ramil, Raquel. (2006). La Institución Libre de Enseñanza y su aportación a la educación de la mujer española. Conferència cedida especialment per l’autora a  “Artículos de ciudad de Mujeres.—

Vázquez Ramil, Raquel. (2012). Mujeres y educación en la España contemporánea. La Institución Libre de Enseñanza y la Residencia de Señoritas de Madrid. Ed. AKAL. Colección Universitaria.