Contes poca-soltes Forquilla

Em presento: formo part del noble col·lectiu de les forquilles.

En realitat, no som sinó estris que us facilitem la ingestió d’aliments sense haver-vos d’embrutar. Que no és poca cosa, com hi ha món!

Deixeu pas a les forquilles,
deixeu pas a les forquilles,
que si no us aixafarem
com a patates bullides

cantem a cor totes unides si a algú se li acut de barrar-nos el pas.

En el passat, el nostre col·lectiu es va enfrontat algunes vegades amb el de les culleres. Elles al·leguen ser les més antigues. Canten:

Som les culleres les més feineres 
i les primeres que es fan servir
quan es tracta de cruspir!

Però nosaltres tenim una avantpassada aristocràtica.

Dama Teodora, esposa del Dux en ser a Venècia, no volia embrutar-se els dits menjant directament del plat i es va fer construir una forquilla d’or!

Què me’n dieu? D’això se’n diu tenir pedigrí!