CONVERSES ENTRE POLTRONES I ALTRES SEIENTS

Ens trobem a la sala d’estar d’un habitacle. Dues butaques, B1 i B2, i un tamboret, T, passen l’estona fent-la petar. Parlen d’això i d’allò. Avui li ha tocat el rebre a…

– Mireu-vos-la! Tan menuda i qui sap qui es pensa que és – engega B1. 

 – Per patxoca, la nostra! – respon B2..

 – La nostra presència imposa…- afegeix B1.

– És tan poca cosa…. – critica B2. 

 – I és tan…tan reservada… – afegeix B1.

– Potser un pèl massa, no trobes?…- lamenta B2. 

 – O potser  no té massa res a dir… – assenyala T.

– I tu, per què la defenses? – el renya B2.

– Vol passar desapercebuda… – respon T dubitatiu.

– Bah…! – fa B2 despectiva.

– I què me’n dieu del seus orígens? – reprèn B1. 

 – Un pèl modestos, oi?…- podera B2.

 – En canvi, nosaltres procedim d’un alt llinatge! – fa saber B1.

– Som fruit de l’evolució dels nostres avantpassats – afegeix B2.

– Certament, no sou pas filles de l’atzar…- admet T conciliador.

 – Només cal mirar-nos per adonar-se’n…- fa B1.

 – Però ella tampoc no és així perquè sí. – la defensa T. 

 – Ja tornes a cobrir-la? – diu burleta B2.

– Està feta així per complir millor la seva funció – afirma T.  

– Ja… Però, en gasta un posat tan… apocat…? – respon B1. 

– I què me’n dieu dels materials que la composen? -critica B2. 

– Bah…, llistons de fusta, boga i poca cosa més! – se’n riu B1. 

– Nosaltres sí que som un producte ben fet! – exclama B2. 

 – I ben acabat! – afegeix B1.

– En això us dono la raó:  folrades i encoixinades, sou far de bona acollença – admet T. 

– En canvi, ella…, quatre potes i un trist respatller. – diu B2 i afegeix – Ah! I una plataforma per posar-hi el cul!

– Sí! Prova d’asseure-t’hi una estona i en sortiràs tullida! – pontifica B1.

– És que no té cap gràcia…- diu B2. 

 -Ni cap comoditat! – afegeix B1. 

– Us hi heu fixat? Si fins coixeja una mica! – continua B2.

– Sí! I això li dona una aire de saltamarges que nosaltres no tenim ni tindrem mai! – xuleja B1. 

 – Sí, però el que podria semblar un defecte és la seva qualitat! – acomet T.

– Ja pots comptar…- fa B2 fent-se la longuis. 

– Us ho dic de bon de veres. Us heu fixat amb quina devoció s’hi enfilen els vailets i els mosses quan tenen juguera? – detalla T.

– Sí, he vist com s’aprofiten de la seva coixesa – diu B1 -. Colla de bandarres!

– I ca! S’hi asseuen a l’inrevés, de cara al respatller de la cadira, i fan com aquell que va a cavall -. explica T i afegeix – I el fan anar al pas, al trot i fins i tot al galop!

– Ai pobre!  Aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina amb tant de trotar. – lamenta B2.

– En canvi, a nosaltres, quins bons tractes ens dediquen! – observa B1.

– Ja ho pots ben dir…Als avis no se’ls acut de malmetre’ns a l’hora de la becaina. – observa B2 .

– Ni per mal de morir! – rebla B1. 

Han passat un parell de dies i les butaques no s’han mogut de lloc ni, per descomptat, d’estança.

T, per contra, ha corregut món.

– Sabeu? La cadira de fusta i seient de boga ja no existeix – diu en tornant.

– Ja us ho vaig anunciar…Ha fet la fi del cagaelàstics – pondera B1. 

– Ni t’ho pensis! – salta T. 

– I doncs, què ha passat? – s’interessa B2.

 – Sí digues, què ha estat? – la segueix B1.

– Doncs és tan fàcil d’entendre com d’explicar – comença T fent una respiració ben fonda -: com que estava a les acaballes perquè la canalla s´hi enfilava dia si i dia també per jugar a arri, arri cavallet, entre tots an decidir dur-la a la foguera de Sant Joan! Hauríeu hagut de veure com cremava la fusta, amb quina alegria espurnejava el cul de boga! I és que una cadira vella, per menuda i discreta que sigui, és un bon aliment per la foguera que saluda l’arribada del solstici d’estiu!  

 – Ohhhh! Quin final…- plorineja B1.

-…tan, tan…! – es compadeix B2.

– Ardent? -acaba T.

Les dues butaques amb respatller, encoixinades i amb recolza-braços es miren desolades. Saben que elles no tindran mai un final tan fogós, tan abrusat, tan igni, com la cadira de fusta, tan poqueta cosa, ella..

Tanta mania que li tenien!

El que ni les butaques i el tamboret no saben ni sabran mai és que la cadira…es delia per ser com elles!

La petitesa i la modèstia no estan renyides amb tenir anhels…