De butaques i seients
Habitant la galeria
contra un humil seient
al vent van llençant postil·les
dues butaques de pro
que a la casa dan carisma.
Elles són B1 i B2:
així parlen i el pap buiden
criticant a tort i a dret
no se’n callen cap ni una
i no paren de xerrar.
-Goita-la, la cadira!
-Menuda…
-Poca cosa…
-Nosaltres si en fem, de patxoca!
-Imposem, qui ho dubta?
-I ella és… no res….
Un tamboret, de nom T ,
sentint tots els comentaris
en contra d’aquell seient,
fart de tanta xerrameca
salta i, discret, adverteix:
–No té cap interès per figurar, com vosaltres…
– És que no pot: és de rang tan baix…
–Per contra, el nostre llinatge…
– …és fruit de l’evolució d’avantpassats molt nostrats!
– Certament, filles no sou de l’atzar… Però ella tampoc no ho és…
– Ja tornes a encobrir-la?
– Ella és així, què hi voleu fer?
– Ja… és tan poqueta cosa…
– I què me’n dieu d’allò que és feta?
– Bah…, quatre llistons i un cul de boga!
– Nosaltres som tan ben fetes!
– I tan ben acabades!
– En això us donc la raó:
tot i també ser de fusta,
folrades amb bons teixits
sou far de bona acollença,
per al descans us han fet.
– En canvi, ella…, quatre potes i un trist respatller.
-Ah! I un empostissat per posar-hi el cul!
– fet de boga teixida en el millor dels casos…
– No té cap comoditat! Ni tampoc reposa-braços…
– T’hi has fixat? Si fins coixeja!
– Sí! Té aire de saltamarges…
– Sí, però el que podria semblar un defecte és la seva qualitat!
– Ja pots comptar…
– Us ho dic de bon de veres:
si veiéssiu com s’hi enfilen
tant els vailets com les mosses
quan ve que tenen juguera!
-quina Colla de bandarres!
– I ca! S’hi atansen, s’hi asseuen a l’inrevés,
i de cara al respatller, fan com que van a cavall
patrip-patrap, al pas,
patrip-patrap, al trot,
patrip-patrap al galop!
-Ai pobreta! Aviat no se’n cantarà ni gall ni gallina…
-En canvi, nosaltres rebem molt bons tractes!
-A l’hora de la becaina a ningú no se li acut de malmetre’ns.
-Ni per mal de morir!
Després d’un parell de dies
les butaques allà estan:
mateix lloc, mateixa estança.
Fins que d’un fet sorprenent
el tamboret els innova:
– Sabeu? La cadira…
– La de fusta i boga?
– …ja no hi és…
– Vaja! Ha fet la fi del cagaelàstics?
– No, no és això!
– Doncs, què ha passat?
– Sí digues, què ha estat?
– Doncs tan fàcil deu ser d’entendre
com també ho és d’explicar:
estant ja a les acaballes
per mor de tanta canalla…
– Colla d’aprofitats!
-…entre tots van decidir
de portar-la a la foguera,
la foguera de Sant Joan!
– Oh, pobreta…!
– Com, com cremava aquella fusta…
– Barata…
– ..e.spurnejava amb un goig
aquell cul tot fet de boga!
I és que una cadira vella
ajuda a avivar amb força el foc
qu’obre la porta d’entrada
al solstici de l’estiu!
– Ohhhh! Quin final…
Quin desconsol, les butaques…!
Doncs tot i tenir un respatller
i un seguici de coixins
els hauria agradat tant
acabar al bell mig d’un foc!
I tenir un final ardent
com el d’aquella cadira:
igni, fogós i abrusat!
Elles que en malparlaven
tractant-la l’humil seient.
Prô la cadira, ai ves!
volia ser una butaca!
(que a ningú va confessar)
I així sospirava una estona
abans d’entrar cap al foc
ai, si hagués pogut…