l’òliba d’Espinavessa

Soc l’òliba del cloquer d’un poblet petit, petit, que rondo pels seus verals.

Tinc mala fama, ai de mi!
Prô no temeu, no faig por,
el meu crit no espanta pas…

Qui es menja els rosegadors que envaeixen amb delit les cases on residiu?
Qui millor que no pas jo, sap llegir la negra nit, doncs m’hi veig dins la foscor?
Quina por us podria fer amb aquest meu cap rodó que em don aire de peluix?

Tinc mala fama, ai de mi!
Prô no temeu, no faig por,
el meu crit no espanta pas..

Volant per arbredes i camps un roure he entrellucat alt i gros com un sant pau.
Un gegant diríeu que és. Li agrada força amb la fred fer-se de boira un abric.
Ens hem fet la mar d’amics i sovint com que ell no es mou el visito, quin remei!

Tinc mala fama, ai de mi!
Prô no temeu, no faig por,
el meu crit no espanta pas…

Van néixer quatre xicons a les cases del poblat i jo hi era ben a prop!
El record encara és viu! I el que és jo, què hi voleu fer? Hi vaig ser per ajudar!
I després d’aquella feta damunt del roure vaig ‘nar, em calia descansar.

Crec que no, ja no faig por.
M’ho he guanyat a pols, dic jo!
Tot Espinavessa ho sap!