Què entenc per Literatures d’infant?

Les literatures d’infant són per a mi les peces verbals pertanyents als diferents gèneres literaris que els adults adrecem als menuts amb ganes de relacionar-nos-hi i que transmeses repetidament acaben tenint aquell ritme i cadència que tant sol agradar a les orelles que les escolten, fins al punt d’enamorar-les!

Aquestes peces es deixen regalar (perquè són un veritable regal) sense més intervenció que la veu de qui la diu, el cos que li fa de caixa de ressonància, que pot arribar a convertir-se en objecte (com el joc de “aquest és el pare, etc. que reposa damunt dels dits mentre se’n va cantarellejant la lletra). També disposem de suports com el llibre i la pantalla, el titella o altres petits objectes (guants, mocadors, peluixos) per transmetre literatura als infants.

Moguts per unes irrefrenables ganes de comunicar-nos amb els menuts (sovint donant resposta a la seva crida), els adults ens afanyem a explicar-los contes o a llegir-los llibres o a interpretar-los-els. La situació dona peu a escoltar, mirar, llegir, compartir, explicar, inventar i també a dialogar. En poques paraules, xalar plegats, bonica manera d’anar forjant l’anomenat triangle amorós, reforç imprescindible dels llaços afectius entre infants, adults i literatures apropant , al mateix temps, les aventures de personatges (de ficció o no) que passen a engrossir l’imaginari de qui escolta o llegeix a més de millorar sensiblement la parla de tots.

La poesia, el joc amb fórmula, el refrany, la dita, la cançó,  el joc dansat, l’endevinalla, etc. són fets de textos generalment de transmissió oral però que no accepten gaire variacions:  la seva capsa rítmica i sonora s’encarrega de mantenir-ne l’estructura, el ritme, la sonoritat.  

Els contes que surten de la boca del narrador (especialment els procedents de la tradició oral) es construeixen a base de paraules que creixen, s’esquitllen o es perden, d’expressions, gestos, tons de veu ben personals. Qui parla fa via segons el seus designis, però també segueix els de qui l’escolten. Tanmateix, i de tant en tant, els escoltadors tenen la satisfacció de detectar  l’interior dels contes fórmules, cançonetes o altres petites peces que fan de bon sentir perquè els són del tot recognoscibles. 

Tot  explicador de contes és l’intèrpret verbal d’un fet, d’una història que cap llibre ni registre escrit pot considerar definitivament fixada. L’art del narrador és fet de la suma de vegades que haurà explicat un conte. I això només és possible si hi ha orelles disposades a escoltar.